Matar el temps

Matar el temps és una expressió que t'omple la boca de sang i de dents. El temps i tu cara a cara dalt d'un ring, mirant-vos l'un a l'altra amb ràbia, el temps fent saltirons i les venes que se li marquen als braços i glateixen, hi té ràbia, a les venes, el temps, se li nota, és clarament més fort que tu i hi està acostumat, a les lluites de boxa en locals probablement il·legals i certament molt bruts, sens dubte és el preferit i la gent l'aplaudeix i rugeix i l'aclama, i en canvi tu pobrica amb aquesta fila, amb aquests pantalonets curts amb motius florals comprats a l'oysho i unes vambes primaverals la sola de les quals s'enganxa una mica, xec-xec, a la fina pel·lícula de segregacions corporals d'índole diversa que cobreix el terra, no saps què hi fas, aquí, tu, si només era un matí tediós de dissabte i volies fer feina però la desídia i l'abúlia i un racó de son rere els ulls t'han fet pensar en això, en el temps que mates badoquejant per les xarxes socials, de debò que era només una manera de parlar, que et disculpin sisplau, i ara et trobes en aquest ring només pel teu mal cap, per un modisme expressiu que se t'ha escapat innocentment, i això et fa ràbia, és un càstig clarament desproporcionat, la ràbia et puja al cap agafada de la mà d'una arcada, perquè és que de veritat que tan bon punt sents tota aquesta olor de suor i pus i violència ja mig sembla que et mareges, és una olor que té la consistència d'una classe d'adolescents un divendres a la tarda i de cop la mestra de plàstica guarda les làmines de dibuix lineal, sona una música com d'orquestra i entren una dotzena de cambrers marcant el pas i serveixen a cadascun dels nens un entrecot al roquefort, l'un diu perdoni el meu sobretot que sigui poc fet, sisplau, rosadet per dintre, i l'altre que s'ha encantat i li han servit el menjar sobre la làmina amb mandales que fa un parell de segons pintava, la salsa ha sobreeixit del plat i ell observa impàvid i fins i tot es diria que amb un punt de complaença com el roquefort s'escampa fatalment i amb una lentitud que és cert que pot resultar agradable pels cercles concèntrics que dibuixava, però, ei, ei, ¿això no era la classe de plàstica?, però, ei, ei, ¿i l'entrecot i la mestra i el ring i la versemblança?, que aquí ja no s'entén res, que aquesta teva afició a les comparacions, sinècdoques i metàfores et durà pel mal camí, filla, de fet ja t'hi ha dut, xata, no et despistis i concentra't en la teva tevíssima por i en el ring on ets ara, i com que sembla que el mareig no afluixa i la ràbia, sobretot la del temps però també la teva, no passa, empasses saliva, agafes fort l'aire i fas girar els ulls dins les conques un segon, només, un attimíssimo, aviam si et centres, i en aquest lapse ridícul de temps el temps te la clava, la noquejada, es pot ben dir que et gira la cara i que si fos reversible del revés que te l'hauria deixada, una cara com una bossa de carn penjant estúpida d'un llavi, i ara la boca se t'omple de la constatació irrevocable de la sang i el dolor et tresca pel coll com una mà d'ombra que et pugés per la cara obrint-se pas pel bosc dels cabells i aferrant-te'ls amb fermesa, i així n'aprendràs, així sabràs qui és el temps i que el temps mana, memento mori, en això ara no hi penses però ja ho vas aprendre quan feies llatí a escola, memento mori i omnia vincit tempus, ara només tens aquesta certesa i l'atestació solemne del dolor a la peixera de sang i dents de la boca i a la testa que et tiba, com te la tibava la iaia quan de petita et feia sortir al balcó i t'inspeccionava hisendísticament la closca buscant-hi polls i, si hi havia sort, al final del procés t'acontentava posant-te colònia i fent-te dugues trenes.

Maria Cabrera i Callís

va néixer a Girona el 1983 és poeta i lingüista, especialitzada en la fonologia de l'alguerès. Ha publicat dos poemaris (Jonàs, 2004, i La matinada clara, 2010) i els Manel i Sílvia Pérez Cruz li han musicat els seu versos. El seu darrer pojecte és la revista Cor pelut.