Què sento quan veig els dirigents de la Cup.

Quan sento els dirigents de la Cup tinc aquella sensació del professor incompetent arrepapat a la cadira del despatx llardós a l'hora de revisió d'examen que m'ha suspès quan tots dos sabem que el treball és correcte i que en realitat no està jutjant el treball sinó que m'està jutjant a mi i que m'està suspenent perquè no sóc prou alta, no ensenyo prou l'escot o perquè el baf d'oví que desprèn li ha entelat les ulleres perquè és a mi, en realitat és a mi a qui jutja i no al meu treball.

Quan veig un dirigent de la Cup veig el conductor del metro que està pensant en què farà el proper dia de vaga mentre accelera quan veu a una senyora gran traginant un carro pesat per l'andana per agafar-lo i pensa: "d'aquí a 3 minuts, o 6, ja en passarà un altre".

Quan sento els dirigents de la Cup veig aquell dependent de la botiga que quan entren clients en massa dissabte a la tarda s'escaqueja al magatzem i et deixa tota la feina a tu. I també veig a l'encarregat llepa i hipòcrita que et fa fer totes les tasques de la botiga (les que tens assignades per contracte, les que no i les que no té ni assignades ell) perquè està massa ocupat llepant el cul als superiors mentre ocupa el dia rondinant de com n'és de dur de treballar al sector del retail (perquè ell no en diu comerç, ni botiga). O al cap de personal que et cita al despatx el dia abans que venci el contracte, si pots ser un dilluns, perquè hagis pogut passar el cap de setmana treballant per ell com un negre.

Quan veig un dirigent de la Cup veig el nen que mai no porta els deures fets perquè s'ha passat el dia a la consola i ni temps ha tingut per pensar una excusa que no faci envermellir de vergonya aliena al professor. Veig a Sandro Rossell dimitint i fugint espaordit. Veig a un dirigent del PP enxampat robant amb mil proves en contra seu a l'hora del judici fent cara de pòquer. O veig la cara grassa d'un exdirigent d'una caixa d'estalvis centenària que ha contribuït a destruir amb la seva àrdua feina de malversació de cabals aliens essent interrogat per en comissió parlamentària per un valent un exdirigent de la Cup. Quan veig un dirigent de la Cup donant excuses de malpagador (i possiblement mentint, això no ho sé però és molt possible), veig el que he vist tota la meva vida, tot allò que m'envolta d'ençà que vaig néixer (i de molts abans probablement, quan jo devia ser un llunyà projecte d'uns adolescents plens d'il·lusions i, encara, molt probablement quan ells varen ser un projecte d'uns altres joves il·lusiuonats). Perquè quan sento un dirigent de la Cup, sento la mateixa cançó de sempre. El tren que arriba tard: el "a mi me hablas en espanyol, conyo", a l'autobuser que no vigila si trepitja un ciclista o si ratlla el bus (total, no és es seu) o al babau de l'anunci de la rifa setmanal que l'únic desig del qual és comprar un iot (que és molt car: "els somnis són molt cars") i no pensa que la a la felicitat no s'hi arriba per l'acumulació de riquesa sinó per la generalització del benestar: pel ser i el compartir i no pel tenir i excloure.

Quan veig els dirigents del a Cup torno a veure el debat sobre quan estrangers immigrants (o directament delinqüents) hem de deixar passar, com si ací tinguéssim la clau i el pany, sobre com hem de flexibilitzar els horaris (flexibles, diuen: i ja pots calçar-te quan sents aquesta paraula) han de fer els centres comercials i fins quan haurem de sentir i veure televisions on la gent crida, vesteix colors llampants i ordinaris i professen discursos d'odi. Tot això em passa quan sento els dirigents de la Cup.

I arribats ací només podem dir prou, com va dir el president Companys als assassins de la FAI (i que li va costar perdre el control de la seguretat del que quedava de govern autònom i una carnisseria a la reraguarda), els dos milions de persones que ens hem manifestat per meridianes, diagonals, urnes de plàstic i allà on es han deixat d'ençà de fa quatre anys, els ciutadans que van sortir al carrer, i que gairebé desarmats, van reduir els facciosos el 19 de juliol, els maulets que es van alçar contra les iniquitats borbòniques el segle XVIII, els agermanats valencians i mallorquins del segle XVI, els valents que tal dia com avui de 1640 van iniciar el Corpus de Sang que acabaria amb la vida del corrupte i manifasser virrei-lloctinent Comte de Santa Coloma.

Tot això (i més coses però que tampoc les cal fer públiques) sento quan els dirigents de la Cup, amb cara de pomes agres i llançant pilotes fora en un discurs erràtic i sense sentit xerrant fora hores (¿les assemblees, en les quals, per cert, sempre empaten o gairebé, cal acabar-les a les 11 de la nit?) s'escuden de no se sap ben bé què i es miren de tapar debades les vergonyes quan posen un altre bastó al procés d'alliberament nacional. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Clara de Provença

@claradeprovença és escriptora i periodista. Va néixer a Quart (Gironès) al segle XX. Treballa en el món de la cultura des de jove i després d'un exili econòmic a Londres intenta fer camí dintre del món editorial.