Pirates i productors

La pirateria, el pillatge i el robatori han estat mètodes tradicionals de lluita per posseir béns i persones: riqueses, dones, esclaus. Les civilitzacions han establert sistemes jurídics que regulen el dret de propietat i lleis per garantir-lo, així com adreçar per camins d'acord l'ambició de qui cobeja allò que no és seu. La compra-venda, l’arrendament, la donació i l'herència són els procediments gairebé universals del tràfic de béns entre particulars. Quan una part dels ciutadans es veu justificada, o simplement impulsada irrefrenablement a desposseir l'altre d'allò que és seu, la justícia actua forçant el lladre a restituir-li-ho. No fer-ho podria excitar el legítim propietari a recuperar-ho pel seu compte, actuant directament contra els pirates per la seva mà o contractant mercenaris. En aquest cas l'autoritat del poder públic i la seva força quedarien en qüestió, i abdicarien de la seva principal funció: protegir vides, béns i garantir la pau social.

El pirata, el bergant, el "mangui", l'ocupa, aquell que roba i fa demostració de força sempre té justificacions personals i mediàtiques (periodístiques i literàries) per explicar les seves accions. I fins interpretacions ideològiques procedents del materialisme dialèctic, i fins de la metafísica postquàntica. Però davant un model liberal, basat en el dret a posseir allò que és legítimament d'un, que és el mateix que segueixen la immensa majoria de pobles del món, i al que es volen acollir centenars de milers d'emigrants del planeta arribats a l’occident pròsper, els depredadors del sistema, els paràsits que no volen contribuir, i solament gaudir dels avantatges, no tenen cap alternativa viable a la totalitat. En tot cas, podrien centrar l'atenció en aquells punts en què és necessària la revisió i la reforma. Però per això no cal posar tanta pressió a la societat, perquè la solució a la pirateria és la força de la llei (elaborada per representats triats) i les penes previstes per als infractors.

Fem l’exercici d’aplicar l’imperatiu categòric kantià a aquest cas: si tots ens dediquéssim a la pirateria i a robar, quant durarien els models locals de liberalisme socialdemòcrata que han servit per a la nostra prosperitat, la que anhelen tants emigrants? Quant duraria la democràcia? On hauríem d'emigrar, un cop el país hagués entrat en col·lapse? On ens hi voldrien? A la barbàrie cal respondre amb mitjans civilitzats proporcionals, i evitar que s'escampi l'error filosòfic dels lladres anarcomarxistes. Aquestes revoltes perfectament calculades estan fent molt de mal a Catalunya, i podrien ser el detonador no pas d'un enfrontament generalitzat entre lladres i serenos, sinó entre la pròpia població civil del territori, com esperen i desitgen alguns polítics mesetaris. Fa un segle i mig això s'arreglava directament als pals de les embarcacions. Avui cal fer pedagogia sobre el funcionament dels sistemes civilitzats, amb la crítica que calgui (ja es fa diàriament arreu), però deixant clar que no hi ha alternatives radicals si els que es vol és viure en pau i poder assolir la prosperitat a què cadascú aspira. Les pretensions dels radicals d'esquerra, que no descarten procediments totalitaris en el seu horitzó, és una bomba amb què s'està jugant. Una bomba que pot paralitzar el procés del país vers la llibertat col·lectiva, si es fa esclatar, però que sens dubte també afectarà qui ara juga amb ella, arribat el moment, perquè ningú estima els incendiaris amb aspiracions a degolladors. Si es força l'apertura de La caixa de Pandora el seu destí podria ser saltar més enllà del Pirineu i, com aquells avis adorables de la CNT-FAI, rebre nous galifardeus per explicar-los sopars de duro que sempre paguen empresaris i treballadors. Diuen que en climes tan benignes com el nostres, tota cuca hi viu, i també hi fa una gran semença la ganduleria mental hedonista.

Fèlix Villagrasa

@FVillagrasa va néixer el 1964, fill de mecànic i obrera industrial. Estudis primaris en una acadèmia de barri perquè el públic era una porqueria per a pobres. Institut Jaume Balmes, amb alguna gent normal i molts fills de falangistes. Historiador, féu el servei militar a València: primers intercanvis d'opinió amb franquistes de debò. A Barcelona van continuar els debats amb anticatalans de diversa mena, a la recerca d'una globalitat no genocida. El 1998 inicia la tesi sobre Llorens i Barba cultura i política a la Catalunya del XIX (que llegeix el 2006). Primeres publicacions de llibres i articles. El 2007 es va traslladar al Penedès, on treballa, viu i publica coses com Els generals del 36 (2014) i Mancomunitat i ciència (Afers), acabat de publicar.