Reflexió sobre el debat lingüístic a la Catalunya Independent.

Fa poc va sortir el Manifest del grup Koiné per presentar la nova plataforma de conscienciació social que va en contra la ideologia bilingüista, Llengua i República (cliqueu-hi damunt si en voleu saber més). I com que el nom fa la cosa, és titula "Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya Independent".

És un manifest que té matisos millorables, com ara usar el terme colons involuntaris per referir-se als castellanoparlants del món obrer que van venir en massa als anys 60, empesos pel treball que els oferien els veritables colons de l'espanyolisme a Catalunya, les elits catalanes adeptes al règim; en la base, però, fa unes anàlisis encertades, tot i que faltarien ser complementades amb altres dades que acabessin de justificar que hem de defugir les tesis "cooficialistes" ("no-assimètriques" val a dir), vingudes des de l'espanyolisme català i el catalanisme autonomista o "processista" (això si volem que el català sobrevisqui).

Per tant, crec que és encertada la reflexió que ens porta el manifest de no considerar "cap llengua oficial" fins el moment de revertir l'actual situació del català, en la qual el seu nombre parlants segurament per la greu disminució del seu ús, palesa en l'escàs ús de les generacions més joves (això són evidències provades pels lingüistes; no ens enganyem, tots sabem en certa mesura que cada vegada és més difícil viure en català).

El moment de debatre aquest tema sobre quines llengües han de ser oficials a Catalunya serà un cop ens haguem independitzat de l'Estat espanyol i haguem redactat una Constitució on es declari solament que el català és la llengua "pròpia" o "territorial" de Catalunya, així com l'aranès a la Vall d'Aran; a partir d'aquí, emmarcar-nos en un marc legislatiu per resoldre, entre d'altres coses, el que el franquisme i el règim borbònic ha volgut destruir, la llengua catalana (i, en conseqüència, la nostra Nació).

El meu posicionament en el debat lingüístic sempre ha estat la oficialitat única del català i l'aranès en els seus territoris de parla, i sempre me'n mantindré fidel; però no ara, ni pretendré que sigui el posicionament de la Constitució que

ens ha de servir per crear l'Estat català. Abans cal fer del català la llengua de la societat catalana, amb accions polítiques i no amb la constitució en mà (com l'Estat espanyol). L'oficialitat la decidirà el poble català quan estigui en condicions de fer-ho, sense un espanyolisme dominant que en vulgui pervertir el significat (i sempre el tindrem present, per això).

Opto per no declarar cap llengua oficial en la 1a Constitució Catalana (bé, o "primeres"), i promouré una política lingüística que emprengui un veritable procés de normalització de la llengua catalana i que empari els parlants de les més de 300 llengües que es parlen actualment a Catalunya, així com desenvolupi un seguit de lleis per fomentar el plurilingüisme i el bilingüisme o poliglotisme individual.

Visca la Nació catalana, la nostra!

Joan E M

es presenta com un humil filòleg que vagareja per la xarxa en busca de debats on fotre-hi el nas (i com més crispats, més interessants). I com que li agrada la llengua, la literatura i la història catalana (medieval), doncs a vegades es dedica a parlar-ne.