El CANT ESPIRITUAL en la tradició poètica.

En la poesia catalana --i diria, en la universal-- hi ha una mena de subgèneres anomenats Cant Espiritual i que enfoquen la perspectiva de la comunitat entre l'autor, imatge de la seva seva societat i l'Ésser Suprem --cadascú el que millor li sembli, en cas que hom consideri la seva existència.

Avui volem fer un breu repàs d'alguns d'aquests Cants esdevinguts clàssics en la literatura catalana. Per endreçar-los, hem escollit el mètode cronològic, que potser és poc efectiu temàticament però que ens servirà per no perdre'ns: partim de la premissa necessària que el que va darrera pot haver llegit (o no) l'anterior però el primer no ha pas llegit el segon.

Som-hi doncs:

Començarem per poeta valencià Ausiàs Marc:

105, Cant espiritual

IPuys que sens Tu algú a Tu no basta,

dóna·m la mà o pels cabells me lleva :

si no estench la mia·nvers la tua,

quasi forçat a Tu mateix me tira.

Yo vull anar envers Tu al encontre: 5

no ssé per què no faç lo que volrria,

puys yo són cert haver voluntat francha

e no ssé què aquest voler m'enpacha.

IILevar mi vull e prou no m'i esforce:

ço fa lo pes de mes terribles colpes; 10

ans que la mort lo procés a mi cloga,

plàcia't, Déu, puys teu vull ser, que·u vulles;

fes que ta sanch mon cor dur amollesca:

de semblant mal guarí ella molts altres.

Ja lo tardar ta ira·m denuncia; 15

ta pietat no troba·n mi què obre.

IIITan clarament en l'entendre no peque

com lo voler he carregat de colpa.

Ajuda'm Déu! Mas follament te pregue,

car Tu no vals sinó al qui·s ajuda, 20

e tots aquells qui a Tu se apleguen,

no·ls pots fallir, e mostren-ho tos braços.

¿Què faré yo, que no meresch m'ajudes,

car tant com puch conech que no·m esforce?

IVPerdona mi si follament te parle ! 25

De passió partexen mes paraules.

Yo sent pahor d'infern, al qual faç via;

girar-la vull, e no·y disponch mos passos.

Mas yo·m recort que meritist lo Ladre

(tant quant hom veu no·y bastaven ses obres); 30

ton spirit là hon li plau spira:

com ne per què no sab qui en carn visca.

VAb tot que só mal crestià per obra,

ira no·t tinc ne de res no t'encolpe;

yo són tot cert que per tostemps bé obres, 35

e fas tant bé donant mort com la vida:

tot és egual quant surt de ta potença,

d'on tinch per foll qui vers Tu·s vol irèxer.

Amor de mal, e de bé ignorança,

és la rahó que·ls hòmens no·t conexen. 40

VIA Tu deman que lo cor m'enfortesques,

si que·l voler ab ta voluntat ligue;

e puys que sé que lo món no·m profita,

dóna'm esforç que del tot l'abandone,

e lo delit que·l bon hom de Tu gusta, 45

fes-me'n sentir una poca sentilla,

perquè ma carn, qui·m està molt rebel·le,

haj·afalach, que del tot no·m contraste.

VIIAjuda'm, Déu, que sens Tu no·m puch moure,

perquè·l meu cors és més que paralítich! 50

Tant són en mi envellits los mals hàbits,

qne la virtut al gustar m'és amarga.

O Déu, mercè! Revolta'm ma natura,

que mala és per la mia gran colpa;

e si per mort yo puch rembre ma falta, 55

esta serà ma dolça penitença.

VIIIYo tem a Tu més que no·t só amable,

e davant Tu confés la colp·aquesta;

torbada és la mia esperança,

e dintre mi sent terrible baralla. 60

Yo veig a Tu just e misericorde;

veig ton voler qui sens mèrits gracia;

dónes e tolls de grat lo do sens mèrits.

Qual és tant just, quant més yo, que no tema?

IXSi Job lo just por de Déu l'opremia, 65

¿què faré yo que dins les colpes nade?

Com pens d'infern que temps no s'i esmenta,

lla és mostrat tot quant sentiments temen.

L'arma, qui és contemplar Déu eleta,

encontr·Aquell, blasfemant, se rebel·la; 70

no és en hom de tan gran mal estima.

Donchs, ¿com està qui vers tal part camina ?

XPrech-te, Senyor, que la vida·m abreuges

ans que pejors cassos a mi·n seguesquen;

en dolor visch faent vida perverssa, 75

e tem dellà la mort per tostemps longa.

Donchs, mal deçà, e dellà mal sens terme.

Pren-me al punt que milor en mi trobes;

lo detardar no sé a què·m servesca ;

no té repòs lo qui té fer viatge. 80

XIYo·m dolch perquè tant com vull no·m puch dolrre

del infinit dampnatge, lo qual dubte;

e tal dolor no la recull natura,

ne·s pot asmar, e menys sentir pot l'ome.

E, donchs, açò sembl·a mi flaca scusa, 85

com de mon dan, tant com és, no·m espante;

si·l cel demant, no li dó basta stima;

fretura pas de por e d'esperança.

XIIPer bé que Tu iracible t'amostres,

ço és defalt de nostra ignorança; 90

lo teu voler tostemps guarda clemença,

ton semblant mal és bé inestimable.

Perdona'm, Déu, si·t he donada colpa,

car yo conffés ésser aquell colpable ;

ab hull de carn he fets los teus judicis: 95

vulles dar lum a la vista de l'arma!

XIIILo meu voler al teu és molt contrari,

e·m só·nemich penssant-me amich ésser.

Ajuda'm, Déu, puys me veus en tal pressa!

Yo·m desesper, si los mèrits meus guardes: 100

yo·m enug molt la vida com allongue,

e dubte molt que aquella fenesqua;

en dolor visch, car mon desig no·s ferma,

e ja en mi alterat és l'arbitre.

XIVTu est la fi on totes fins termenen, 105

e no és fi, si en Tu no termena;

Tu est lo bé on tot altre·s mesura,

e no és bo qui a Tu, Déu, no sembla.

Al qui·t complau, Tu, aquell, déu nomenes;

per Tu semblar, major grau d'ome·l muntes; 110

d'on és gran dret del qui plau al diable,

prenga lo nom d'aquell ab qui·s conforma.

XVAlguna fi en aquest món se troba;

n·és vera fi, puys que no fa l'om fèlix:

és lo començ per on altra s'acaba, 115

segons lo cors qu·entendre pot un home.

Los filosofs qui aquella posaren

en si mateixs, són ésser vists discordes:

senyal és cert qu·en veritat no·s funda;

per consegüent, al home no contenta. 120

XVIBona per si no fon la ley judayca

(en paradís per ella no s'entrava),

mas tant com fon començ d'aquesta nostra,

de què·s pot dir d'aquestes dues una.

Axí la fi de tot en tot humana 125

no da repòs al apetit o terme,

mas tan poch l'om sens ella no ha l'altra:

sent Johan fon senyalant lo Messies.

XVIINo té repòs qui null·altra fi guarda,

car en res àls lo voler no reposa ; 130

ço sent cascú, e no·y cal suptilesa,

que fora Tu lo voler no·s atura.

Sí com los rius a la mar tots acorren,

axí les fins totes en Tu se'n entren.

Puys te conech, esforça'm que yo·t ame. 135

Vença l'amor a la por que yo·t porte!

XVIIIE si amor tanta com vull no·m entra

creix-me la por, sí que, tement, no peque,

car no peccant, yo perdré aquells àbits

que són estats, perquè no·t am, la causa. 140

Muyren aquells qui de Tu m'apartaren,

puys m'an mig mort e·m tolen que no visca.

O senyor Déu! Fes que la vida·m llargue,

puys me apar qu·envers Tu yo·m acoste.

XIX¿Qui·m mostrarà davant Tu fer escusa, 145

quant auré dar mon mal ordenat compte?

Tu m'as donat disposició recta,

e yo he fet del regle falç molt corba.

Dreçar-la vull, mas he mester t·ajuda.

Ajuda'm Déu, car ma força és flaca ; 150

desig saber què de mi predestines:

a Tu·s present y ami causa venible.

XXNo·t prech que·m dons sanitat de persona

ne béns alguns de natura y fortuna,

mas solament que a Tu, Déu, sols ame, 155

car yo só cert que·l major bé s'i causa.

Per consegüent, delectació alta

yo no la sent, per no dispost sentir-la;

mas per saber, un home grosser jutja

que·l major bé sus tots és delitable. 160

XXIQual serà·l jorn que la mort yo no tema?

E serà quant de t·amor yo·m inflame,

e nos pot fer sens menyspreu de la vida,

e que per Tu aquella yo menysprehe.

Ladonchs seran jus mi totes les coses 165

que de present me veig sobre los muscles;

lo qui no tem del fort leó les ungles,

molt menys tembrà lo fibló de la vespa.

XXIIPrech-te, Senyor, que·m fasses insensible

e qu·en null temps alguns delits yo senta, 170

no solament los leigs qui·t vénen contra,

mas tots aquells qu·indifferents se troben.

Açò desig perquè sol en Tu pense

e pusc·aver la via qu·en Tu·s dreça;

fes-ho, Senyor, e si per temps me'n torne, 175

haja per cert trobar t·aurella sorda.

XXIIITol-me dolor com me veig perdre·l segle,

car mentre·m dolch, tant com vull yo no·t ame,

e vull-ho fer, mas l'àbit me contrasta;

en temps passat me carreguí la colpa. 180

Tant te cost yo com molts qui no·t serviren,

e Tu·ls has fet no menys que yo·t demane;

per què·t suplich que dins lo cor Tu m'entres,

puix est entrat en pus abominable.

XIVCathòlich só, mas la Fe no·m escalfa, 185

que la fredor lenta dels senys apague,

car yo leix so que mos sentiments senten,

e paradís crech per fe y rahó jutge.

Aquella part del esperit és prompta,

mas la dels senys rocegant-la'm acoste; 190

donchs tu, Senyor, al foch de fe m'acorre,

tant que la part que·m porta fret, abrase.

XXVTu creïst mé perquè l'ànima salve,

e pot-se fer de mi sabs lo contrari.

Sí és axí, ¿per què, donchs, me creaves 195

puix fon en Tu lo saber infal·lible?

Torn·a no-res, yo·t suplich, lo meu ésser,

car més me val que tostemps l'escur càrcer;

yo crech a Tu com volguist dir de Judes

que·l fóra bo no fos nat al món home. 200

XXVI¡Per mi segur, havent rebut batisme,

no fos tornat als braços de la vida,

mas a la mort hagués retut lo deute

e de present yo no viuria·n dubte!

Major dolor d'infern los hòmens senten 205

que los delits de parahís no jutjen;

lo mal sentit és d'aquell altr·exemple,

e paradís sens lo sentir se jutja.

XXVIIDóna'm esforç que prenga de mi venge.

Yo·m trob offès contra Tu ab gran colpa, 210

e si no·y bast, Tu de ma carn te farta,

ab que no·m tochs l'esperit, qu·a Tu sembla;

e sobretot ma fe que no vacil·le

e no tremol la mia sperança;

no·m fallirà caritat, elles fermes, 215

e de la carn, si·t suplich, no me'n hoges.

XXVIII¡O, quant serà que regaré les galtes

d'aygua de plor ab les làgremes dolces!

Contrictió és la font d'on emanen:

aquesta·s clau que·l cel tancat nos obre. 220

D'atrictió parteixen les amargues,

perquè·n temor més qu'en amor se funden;

mas, tals quals són, d'aquestes me abunda,

puix són camí e via per les altres.

No és possible aquí una interpretació detallada que seguís vers per vers el llarg camí del poema. Paga la pena, però, de glossar els seus tres aspectes fonamentals: el Cant espiritual és un examen íntim, és una pregària i s'emmarca en reflexions filosòfiques o religioses de caire general. Aquest triple aspecte, això no obstant, solament emergeix per la consideració analítica de l'obra i no té cap correlació estructural dins el poema mateix.

El 1911 Joan Maragall publicava Seqüències, que seria el seu darrer llibre. La temàtica del poema és l’admiració i la reflexió sobre el món perfecte, el món que ha creat Déu. Elogia la creació del Senyor i la bellesa amb la qual ho ha fet. Quant a morfologia i mètrica, hi ha cinc estrofes les quals va allargant amb el pas del poema: les dues primeres són de tres versos, la tercera és de cinc versos, la quarta és d'onze versos i la cinquena és de vint-i-tres versos. L'autor utilitza el vers culte, és a dir, tots els versos són d’art major: tenen deu síl·labes (per tant, són decasíl·labs) i la rima és assonant i consonant. Segueix l’esquema següent: ABA BCC … Heus-lo ací en l'edició crítica de Glòria Casals de 1998:

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t» sinó al mateix que li dugué la mort, jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria aturar a tants moments de cada dia per fé’ls eterns a dintre del meu cor!... O és que aquest «fer etern» és ja la mort? Mes llavores, la vida, què seria? ¿Fóra només l’ombra del temps que passa, i la il·lusió del lluny i de l’a prop, i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal; aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria esser també una pàtria celestial? Home só i és humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar: si ma fe i ma esperança aquí s’atura, me’n fareu una culpa més enllà? Més enllà veig el cel i les estrelles, i encara allí voldria esser-hi hom: si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per què aclucà’ls cercant un altre com? Si per mi com aquest no n’hi haurà cap! Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla en mi... Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. I quan vinga aquella hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia’m la mort una major naixença!

I vet ací una versió recitada per David Espunya acompanyat de la Filharmònica de Budapest:

Josep Palau i Fabra va pensar els Poemes de l'alquimista de 1936 a 1950 (la darrera edició, del a qual l'hem extret, és de 1997). «¡Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal | em fa no poder-te

dir: crec.» És la confessió de Josep Palau i Fabre al cor del seu «Cant espiritual», un poema que s’inicia amb la manifestació de la increença i la necessitat de la creença —«No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure | en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis»— i que es clou amb el desig renovat de la creença: «Fes que sens fi, i sense paraules, | tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.»

Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

L'any de la primera edició dels Poemes de Fabra, Blai Bonet guanyava el Premi de l'Óssa menor (1952, publicació 1953) pel recull Cant espiritual (que per raons d'espai no reproduirem, perquè és un llibre sencer).

Però potser la versió més celebrada, tant pel fet que el 2015 va ser l'any Vinyoli com per la interpretació sinó paròdica sí escèptica del concepte, és el poema Vespre a la cafeteria (1984) inclòs a Passeig d'aniversari, de Joan Vinyoli

Vespre a la cafeteria

És un malson tenir sempre al calaix tocant a mà, desada, l'ampolleta de cianur per si m'urgís d'usar-lo, davant l'absurditat de l'univers o bé de l'home, inútil preguntaire dins l'ordre imaginat pel demiürg.

Aturada la sang, ja no caldria tancar i obrir cap altre porta corcada ni tampoc encendre foc, que l'estofat de vida té mal gust, ni fer-me el llit, ni res. Quiti de fam, de plers i de dolors, què sóc a l'últim? No hi valen conjectures. Metafòric amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs en la tenebra. Ara sols sé que tinc dins meu esclats, umbracles de records, incendis metal·lúrgics i tucans de vol silenciós i tou que em parlen d'una selva remota. Però l'au del paradís, engabiada? I què, nosaltres tots? Engabiats també. Quina punyent recança d'un sol perpetu i d'un gran lloc obert on viure sempre! Que el teixó ens abrigui quan és hivern i hipopòtam gras

ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.

II

No sempre les etapes de la vida s'acaben com els arbres fugen, nets, al viatger que mira amb ulls cansats, posat el cor en la ciutat propera, un cel de transparència matinal o un aspre fons de roques, moderat per una posta gran i fastuosa.

Descarrilat en una corba, el tren s'estimba daltabaix d'una cinglera. D'entre munts de ferralla es drecen homes a viure en l'inconfort del seu hivern darrer: l'executiu, l'incendiari, el sant, la ballarina, el pobre, l'insensat, en la bruta desfeta que fumeja.

Ah, si llavors, com d'un immens braser de solidaritat, cremés un foc, què no diríem d'aquest gran dolor que ens ennuvola sempre el pensament? Bastim, doncs, una tenda contra el vent, siguem un simulacre de l'amor i acabarem per ser tan sols amor

III

La gent és un perfet, il·limitat singular repetit. Només el tu val per entendre's en la immensitat de l'univers. Quan miro el cel com lluu, amb milions d'estels il·luminat, i veig la terra fosca, amb tant de fel i goig banal, em dic: L'únic estel que val és el que fa volar, encisat, un nen, cor innocent, a qui no veu ningú.

Perquè sent tan aprop bolquer i mortalla, l'home no cessa d'inventar poders contra la por sinistra que el tenalla. Visquem, puix que som vius, dolc i plaers. I no pensem que hi ha cap Faç Immensa a l'hora greu de l'última partença. Quan els depredadors hauran tornat no-res el nostre cos, tindrem l'omnipotència de ser ben morts. No imploris mai clemència.

Ningú no et sent dins l'eternal fluència.

Un autor que va caracteritzar-se per excel·lir en la paròdia fou Joan Oliver (Pere IV). Dramaturg i poeta nascut a Sabadell ("com el Vallès no hi ha res"), exiliat el 39 i tornat per convertir-se en un dels mascarons de proa del de la cultura d'ençà del seu retorn (1949), des de la seva posició de traductor (de vegades adaptador, com en el cas Txèkhov), editor (Aymà primer, Proa després) i poeta nacional de Catalunya --des d'una posició d'esquerra i compartint el títol amb el circumspecte Salvador Espriu, amb qui mantingué una llarga i turbulenta amistat de ferro--, té una obra diversa (també un recull de contes , la poc coneguda

Biografia de Lot) entre la qual, pel que fa al nostre tema, destaquen uns versos dedicats a Maragall: els primers, La vaca de la mala llet (en resposta a La vaca cega, del qual ja en parlarem un altre dia): El segons, intitulats, Cant d'un home, són un altre atansament al món de la transcendència des de l'agnosticisime i, ara sí, l'enjogassament. Els paisatges "formosos" de Maragall dels quals no vol marxar, ací canvien per una realitat sòrdida, Catàstrofes en terra, cel i mar. Pere IV dubta: I el No-res – res de res!- no el puc concebre./Doncs si és així, deixeu-me que us invoqui, i acaba amb el final , jugant enmig de dues aigües: Us parla un cuc raríssim,/ ja ho sabeu,I que es pensa que pensa.../Senyor, misericòrdia!

Cant d'un home

Fóra tan bo que la Natura entera,

Éssers vivents i forces en renou,

Tot aquest Tot, Senyor, distant o pròxim

A poc a poc tendíssim al repòs

I, encara més – parlo de mi -, al silenci

I a la llum indirecta, com de llimbs!

Dolç desenllaç per a la temerària,

Tan abusiva lluita universal!

L’home sota el dolor, sota la por!

I per torna només la jovenesa

Sovint, massa sovint, pel fat malmesa,

I les fràgils i força fugisseres

Fruïcions del cor i de la carn,

Que paguem a preu alt tantes vegades.

Catàstrofes en terra, cel i mar,

Hàbit gens rar de la natura cega.

Crims terrífics, atroces agonies;

I tanta fam, i els odis i les guerres

Amb tanta sang, obra brutal dels homes.

L’altiva iniquitat dels poderosos!

Eina del bé i arma eficaç del mal,

La nostra consciència, quin misteri!

La bonesa dels bons, tan apreuada,

És impotència, covardia, truc?

Em puny el cor aquesta visió

D’un món formós i monstruós alhora!

Sempre per a la mort, per a la mort

Tantes naixences, tantes naixences!

La fe en un Cel ulterior em falla

I el No-res – res de res!- no el puc concebre.

Doncs si és així, deixeu-me que us invoqui:

Senyor, ¿per què, afligit o decebut,

No suspeneu el vol de l’Aventura?

Esbravat ja l’orgull de Creador

¿encara us plau sentir-vos responsable

d’una funesta Realitat sotmesa

a les estultes regles de l’Atzar

o, molt pitjor, de la Necessitat?

Atureu la carrera, el curs, el Temps,

Occiu la Mort i no acreixeu la Vida!

Eternitat és goig en quietud,

És Bellesa perfecta, imperfectible!

Us parla un cuc raríssim, ja ho sabeu,

I que es pensa que pensa...

Senyor, misericòrdia!

I ja per acabar, el 1994, el poeta coetani Enric Cassasses,

en un línia irreverent i obertament irònica, publicava Al començament dels començaments i a l'ocasió de les ocasions, un poema anomenat Cant espiritutual, amb el qual donem per acabat (tot i saber que hi ha més experiències: David Jou, Miquel Àngel Llauger, etcètera) aquest repàs. Gaudim Casasses:

Cant espiritual

Diu: déu, do'm un senyal, vejam si sé llegi'l: una nena petiua en un balcó tot un matí cridant hola! cridant aigua! aigua! al veí que arrega el carrer. La llepada de la llengua d'una vedella fent de pont entre un prat i un camí, entre un morro negre i una mà blanca. Cinc aguilots i una àguila descalços ballant en cercle al pont de pedra pla mig pam sobre l'aigua, l'aigua rugint salta i s'esberla en mil gotes vibrant, brillant i fugint com les puntes dels dits de l'àngel de l'ànsia entre les roques dures del pensament, polides perquè són quietes. Diu déu do'm un senyal i si més no un xigarro. Una boira enfosqueix els voltants de l'hostal i l'atracció dels aliens fa que uns quants s'hi precipitin amb blat a la mà esquerra i cartes de joc a la dreta. El bergant s'agenolla a rentar els peus de la monja que després fuig corrent, deixant un rastre de flors de ginesta. Un borratxo demana els papers a un policia. I déu diu té, controla'm la barraca mentre faig la migdiada.

Clara de Provença

és escriptora i té estudis en Lingüística, Literatura i i Periodisme. Va néixer a Quart (Gironès) Treballa en el món de la cultura des de jove i després d'un exili econòmic a Londres intenta fer camí en el món editorial,