AQUELL QUI BUSQUEU.... I NO TROBAREU.

Sóc Al Cacin Blata . Un de vosaltres, el del vostre costat a la sala de nadons de la maternitat on vam néixer. El meu pare va venir de fora igual que ho van fer molts dels vostres, amb els avis van ser els DEL VIATGE de la família per cercar un futur millor, un futur. La mare és nascuda aquí, de petita anava a mercat dins el cotxet acompanyant a les nostres àvies, en el barri on vosaltres vau créixer jo també ho vaig fer, anàvem a la llar d'infants i després de comptar un dos tres, picàvem la mateixa paret, jugàvem a pilota junts en el nostre pati particular i plegats ens acotàvem quan anàvem a l’escola.

Els nostres pares es desllomaven a la fàbrica o a l’obra, al taller o a la carretera per complir aquell somni dels avis i donar-nos-en un a nosaltres.

No sé com s’ho feien els pares amb l’equip de futbol d’aquell barri metropolità perquè érem un fotimer, criatures volent ser cracs del futbol!, jo era bonet, vaig jugar en un bon equip de la ciutat, sortia a altres barris, ciutats o pobles, era divertit quan guanyàvem, sinó l’entrenador i els pares s’enfadaven i discutien, recordo com nosaltres ens miràvem mig acostumats, a mi no m’agradava perdre, perquè s’enfadava el pare i els grans es deien coses, ja m’enteneu.

De tonto no en sóc, però tampoc m’entusiasmava estudiar, un cul inquiet per coses que m’agradessin més: música, sortir, cine d’aquell que tot surt de la pantalla i t’arrapes al seient, alguns treballs sense importar-me gens ni mica, per mantenir aventures amb amics en consoles i no collar els pares que es posaven nerviosos amb els calers i no m’agradaven els nervis a casa, pensava que tenia molt de temps per davant. El pare anava fent feines lluny del somni de l'avi, de qui quedava, ni entre poc ni massa allò de “ho fem pel vostre bé” que deia el pare recordant-lo per donar-se empenta si les feines es torçaven i a casa tornaven els nervis, aquells que no m’agradaven, sempre pel mateix, butxaca curta, sempre escoltant retrets i històries de properes millores a curt termini, que sempre a mitges, les coses bones totes eren a mitges, com el futbol de quan nens, es complien amb neguit que substituïa els nervis: i el temps passà fins a graduar-me per començar, com tu, el del meu costat a la sala de nadons.

Començo i nervis a casa, aquest son difícils de portar, hi participo i els retrets creuats retronen dins meu com trets, és curiós que si a retrets esborrem el “re” queda –trets-, cada vegada era més fora buscant feina, primer del que vaig estudiar perquè dèieu que tocava per ser algú, després d’allò que dèieu que podria treballar tocant de peus a terra, després..., vaig veure que el meu no era el record del VIATGE, que jo em puc permetre somiar en el pare i sense saber si el del neguit o el dels nervis, sempre a mig camí i lluny del futur escoltat un milió de vegades per esperonar-me a fer el que dèieu tocava.

Fora casa, he vist la meva vida a mitges, fent-ho seguint el que dèieu per assolir-ho tot a mitges, veient el pare, sempre conformat amb mitges realitats del somni de viure millor i que del seu esforç jo em beneficiaria, a mitges ha estat la seva realitat i jo me'n beneficio, el meu somni social, el teu, veí de sobre que no pares de fer soroll, insomne i

ansiós per culpa d'estar ja tres anys sense feina, és arribar a la seva grisor conformista d’entomador de mitges traïcions, de mesell, criat, esclau, presoner de la mentida repetida fins que la hi vàreu marcar a ferro roent dins del cap; esforçat i rebràs, seràs premiat, tindràs allò que voldràs si curres i allà on no arribis tos ho farem, tot per arribar a una mediocre mitja vida real i l’altre, desesperançada malviu traïda per promeses mentideres conscientment.

He marxat en EL MEU VIATGE, per deixar la merda de mitja vida que m’oferiu i buscar-ne una que ompli l’altra traïda. Tu, veí de sobre, nin de la sala de nadons, company d’escola, de futbol o gent del barri no ho fareu, covards, mirareu de creure’s qualsevol comèdia que us expliquin i que us soni a què tot us serà arreglat i seguireu, mesells, criats, esclaus de mitges vides desesperançades per obligades renúncies del somni, enganyats i traïts, seguireu fent cua a l'atur, seguireu apuntant-vos a cursos de formació i fent rodar la bola de mentides. Ho pensava cada cop més i menys us entenia, rebutjava l’actitud i encara més que vosaltres no penséssiu que tot és un enorme frau del qual en sou còmplices per acceptar-ho. Sabeu, realment us odio per permetre tot això. Tornaré, recordeu el nom, Al Cacin Blata, o després l'aprendreu , Al Cacin Blata el veí, un de vosaltres. Quan torni, un dia qualsevol, un matí qualsevol sortireu al carrer, com jo, en qualsevol metro, autobús, tren, aeroport, atracció turística, potser algú de vosaltres morirà esclatant al costat d’algú què es farà explotar, els vostres patiran i per no acceptar la vostra culpa ho pagareu amb por. No seré jo qui em faci explotar, serè pitjor, no sóc beneit, recordeu-ho, ho faré per reclutar qui s’explotarà al vostre costat, us aprendreu el meu nom i trobo que afegir-hi MONSTRE és adequat.

Al Cacin Blata, el vostre monstre , us deixaré en estat de xoc, perquè us conec: després em buscareu amb presses, us mirareu malfiant d'aquells d’aquells dels vostres que per l’aspecte

associareu al nom del vostre monstre, us tancareu cada cop més en vosaltres mateixos i qualsevol preu serà bo per trobar-me, no parareu que no em trobareu perquè sóc un de vosaltres, per no acceptar-ho buscareu un cap de turc que expiï la vostra por, us diran que m’amago en algun remot llogarret on hi llençareu el vostre infern, ho matareu tot per un motiu superior i pobres babaus, cofois tornareu cridant HEM MATAT EL MOSTRE, HEM MATAT EL MONSTRE.

Si Al Cacin Blata –El Monstre a mort viureu en pau, pensareu que haureu vençut, pobres babaus, no us expliquen que Al Cacin Blata fa trenta anys era Cacin Al Tabla, aleshores jo era el botxí de qui ara us mata, aleshores no preocupava, un avió esclatava en algun lloc llunyà, l’aleshores idolatrat Almódovar, en el seu Mujeres...

feia l’humor que el portà a la catifa vermella, expressió de la mentida que sempre us han explicat, no enteneu que EL MOSTRE és el mateix d’allò que teniu com a màxima expressió del horror, l'holocaust el vàreu batejar, com a quelcom sobre natural, bíblic en dirien els creients, Das weiße Band,

em batejà Michael Haneke i a Espanya, encara que no es vol explicar, em vaig manifestar en la seva traducció castellana La cinta blanca i aquest sóc jo de veritat, EL VOSTRE MOSTRE.

El que us esgarrifa de veritat és que heu acceptat records de patiment humà, de guerres, de terroristes perquè fins ara jo era aliè a vosaltres, sabíeu de les bandes de carrer, la violència gratuïta en esdeveniments, coses acotades, però ara sóc vosaltres, estic empeltat i em voleu trobar en la forma d’Al Cacin Blata, no sabeu que amb aquesta esgarrifança ja he vençut, encara no us heu adonat que tots els noms són la cinta blanca amb les lletres canviades i que sóc instal·lat dins de vosaltres, SÓC L’ARREL DE l'ODI, aquesta vegada, sóc la desesperança, la

frustració que projecteu concentrada i explosiva, no em trobeu perquè no mireu dins vostre perdent el temps en la recerca del boc expiatori escaient en cada moment, islamisme, Xiïta, Sunnita, xenofòbia, racisme i quan no ho podeu explicar ho anomeneu malaltia mental, perquè el que us esgarrifa de veritat és que només un de vosaltres com Anders Behring Breivik, a qui anomeneu EL Monstre D’ Utøya es pot endur 70 dels vostres i ferir-ne 100 i busqueu el boc en la xenofòbia quan només és una pantalla que m’amaga a mi.

Qui coneixeu com Al Cacin Blata, és un de vosaltres, però el que us hauria de esgarrifar de veritat és girar el cap a les vostres criatures, innocents i tendres alevins, pensar quina vida real els hi podeu oferir en un futur, quin somni a perseguir i no trair si el vostre és el que és, mireu al vostre voltant amb realitat, no hi projecteu els vostres incomplerts somnis com coses fetes i penseu en el pròxim boc expiatori per explicar quan els hi traïu; extrema dreta, esquerra, integrisme religiós

o el que us inventeu, jo tal vegada, a la següent em manifesti com a lider d'allò que anomeneu com un altre boc expiatori, secta destructiva, tal vegada utilitzi les xarxes de masses per fer que dos o tres mil dels ara innocents vostres alevins es suïcidin conjuntament en un ritu de protesta per fer esclatar definitivament aquesta societat que corromp les referències i fins i tot els somnis dels seus fills contínuament, adobant-me generosament les arrels amb frustració, desesperança, amb neguits i nervis per perseguir una pastanaga...

-SÓC L’ODI- malgrat saber que em teniu por no féu fres, mireu com en sóc de fort. I DONCS, QUÈ FAREU AMB LES VOSTRES CRIATURES?

Lluís Amat i Roig

Nascut al Delta del Llobregat, amb les arrels arrapades a la terra ferma, criat entre Gavà i les Garrigues, activista pel meu país a ciutat i aprenent al camp. No sé on tinc un paper que diu que sóc economista, però dels d'abans de crèdits i graus, de quan hi havien especialitats i tria Economia General i Sociologia. Malgrat això pas n'he exercit, sempre he estat part del "sistema", començant com una boleta d´un rodet fins a ser una politja de transmissió, de comercial a executiu financer i a formar part de l'equip d´un polític. Ara i com quasi bé tots, rebregat pel sistema, m'ho miro tot des d'un raconet perdut de les Garrigues, que no diré que es diu L'Espluga Calba, perquè vull que segueixi sent un raconet perdut. I escric del que he estudiat, conegut, patit i gaudit.