L'heroi

Passa de vegades que, en determinades circumstàncies crítiques, moments concrets i comunitats determinades, un heroi normalment vingut de lluny ha de venir a redimir-nos dels nostres errors. En el cas del Barça, comptarem, per exemple, Gamper, Kubala i Cruyff. Clara de Provença fa una elegia del mite vingut d'Holanda.

Quan algú escriu un article ha de pensar: primer, en qui l’ha de llegir; segon: en qui l’escriu; tercer: en el context espai-temps. Som-hi doncs.

La persona que sotscriu aquest text no és de les que formen part de les gernacions abnegades que professen devoció infinita minyons amb pentinats estrafolaris damunt d’un bus obert que recorre la ciutat de Barcelona gairebé cada primavera. Qui escriu això també pensa que pretesament això és una “revista de cultura”, per tant, que poca cosa hi té a veure el futbol. I fins i tot: si arribats ací, encara hi ha algun lector que no l’hagi empatxat la mona o la rastellera infinita d’obituaris dedicats al nostre personatge, l’hem d’advertir que avui els barcelonistes viuen “en el millor dels móns possibles”

I que de fet el protagonista del text, Johan Cruyff, n’ha estat un dels principals responsables. Però que per arribar fins ací el camí ha estat llarg, dur, tortuós i curull d’entrebancs.

Abans que res aclarir la dimensió del mite. ¿Per què una entitat esportiva es pot convertir en el símbol d’un país, i per conseqüent, els seus gonfaners, minyons de calça curta al capdavall, en mites contemporanis? No ho sabria pas explicar millor que aquella famosa sentència de Vázquez Montalban que resava que el Barça era una mena d’exèrcit d’una nació sense Estat.

Els estudiosos de la matèria expliquen com l’esport, en certa manera ha pres el relleu als combats militars. Fa dos-cents --abans de Napoleó i del sometent, per entendre’ns--, el comte de torn recaptava diners de pagesos i ciutadans per noliejar un exèrcit que s’enfrontés al seu rival. Després vingueren els reclutaments forçosos –l’horrorós “servei militar” i la no menys odiosa assignatura d’ "Educació física”, en serien les agranadures-- i les guerres varen convertir-se en carnisseries totals.

Sembla que en aquest procés de canvi, que podríem fixar al llarg del segle XIX però especialment al darrer quart, quan algú tingué la pensada de deixar anar els efluvis col·lectius a través de l’esport: i majorment, del futbol. Els socis trien uns directius que escullen entrenador i jugadors i els llencen a combats singulars.

Ací i ara, el lector pensarà que quins combats escomet el Barça, essent com és el millor equip del món. Però vet ací que això no va ser pas mai sempre així. Durant molts i molts i molts anys, el barça era un club perdedor, derrotat, looser. Per raons variades i diverses.

No podem oblidar que en bona part del segle XX hi van haver dos règims militars que van perseguir implacablement el Barça --de fet, la segona dictadura, a través d’un saltataulells anomenat S. Bernabeu es va inventar una entitat, el Reial Madrid, que a passar del temps s’acabaria convertint amb l’arxienemic, fent més gran la llegenda. I que, entre d’altres coses, un President del Barça, Josep Sunyol i Garriga

, va ser executat per part dels facciosos en la guerra civil. I, encara, que un cop els feixistes entraren a Barcelona, a més d’ocupar la Generalitat, La Caixa i La Vanguardia, també van prendre possessió del F. C. Barcelona (i li van canviar el nom: Club de fútbol Barcelona). Les primeres eleccions democràtiques no foren fins a l’ant 1978; paradoxalment guanyades pel constructor dels dits llargs, Josep Lluís Núñez (amb el temps, un dels antiherois del nostre personatge).

Johan Cruyff va ser incorporat procedent d'un club victoriós el Amsterdamsche Football Club Ajax, el seu Ajax d'Amsterdam, i d’una ciutat europea, rica, culta i desvetllada.

I arribava a una entitat que estava en absolut declivi institucional (els presidents eren escollits per ordre governatiu...) i decadència esportiva, condemnat a guanyar una Lliga --no parléssim pas de Champions, que ni existien-- cada 14 anys i amb permís exprés del règim (i/o de la seves extensions).

També hi havia el factor mala sort: quan s’hagué de decidir entre Kubala i Suárez, ens va poder la nostàlgia i ens vam quedar amb el que estava acabat i vam deixar-nos prendre el jove astre gallec que faria carrera a l’Inter. Quan teníem els millors cracks del món, un carnisser descabestrat ens els trencava, com Schuster i Maradona. Quan un jugador brillava, com el mateix Maradona o Simonsen o Neeskens, s’esbarallava amb l’entrenador o el directiu de torn li ficava el dit a l’ull; i un any que la lliga estava molt ben encarrilada ens van segrestar el màxim golejador (cas inaudit en un país civilitzat, el cas Quini, mai aclarit del tot).

O encara pitjor: en una final de Copa d’Europa, Berna 1961, els nostres jugadors van fer rebotar quatre vegades la pilota contra el pal, aleshores quadrat i que escopia tot que no anava a barraca (les autoritats competents van prendre mesures i des d’aleshores les porteries tenen pals cilíndrics). I si havia de ser necessari, el govern del règim intervenia i ens furtava l’estrella legalment contractada (el cas Di Stefano) o s’enviava a un àrbitre enfollit i ens deixava fora de la competició (Guruceta, Brito i tants d’altres).

La Dictadura --que encara matava--, equip en destrucció, club a la deriva, etc. I sobretot la interiorització de sentir-se víctima: de ser un club predestinat a la derrota. I en aquest context i de la mà de l’entrenador Rinus Michels

(personatge cabdal) arriba Johan Cruyff.

Expectació màxima. Preu de traspàs demencial (6 milions de florins, uns 2 milions de dòlars). Però arribava l’home que havia de canviar la història: i ho faria en dues fases. Dos temps i un mateix espai. Però amb el mateix resultat victoriós.

1a. Es contracta a un jugador guanyador al qual les arbitràries directrius espanyoles no li permeten jugar amb el seu número, l’icònic 14 (el mateix d’Audie Norris, per cert)

i ha d’adoptar el 9. Per raons burocràtiques no pot començar la temporada fins que la Lliga ja ha començat i ni tan sols es guanya el Gamper (el trofeu de presentació). Així i tot, els cèntims invertits es recuperaren --amb escreix.

2a. En un context de directiva amb problemes i equip a la deriva (¿ens sona?), Cruyff és cridat del seu Ajax al qual havia fet campió d’Europa --també com a entrenador.

I com a entrenador canvia el concepte del futbol: això que en diuen la filosofia, la tàctica, com sigui. Cruyff representa la revolució i, conseqüentment, l’èxit.

El futbol normal és el que avorreix i que fa que en els estadis cada dia es vegi més ciment. Xicots atlètics arraulits en la formació romana de “la tortuga”,

tothom darrera la pilota en defensa de la porteria-penó. Cruyff eixampla el camp, aprofita l’espai, rega l’herba i la talla ben curta perquè la pilota circuli de pressa i seguint les normes de la física. La pilota als peus, la mirada endavant, el cap enlairat i la paciència i el determini per trobar el punt feble del rival i atacar: “i anar-hi, anar-hi i anar-hi” (J. Fuster). D’una banda l’enginy i la determinació: a través de la pilota, de la intel·ligència, l’endurança i la resolució. En contra la força bruta dels destralers i el geni estèril de le bicicletes la mig del camp. El reialme dels millors , el triomf de l’exquisidesa, la victòria i la forma de la victòria: el guanyar i el com guanyar.

Els contres: un heroi necessita un --o uns quants, sobretot havent esguard la magnitud del personatge-- antiheroi. . I una claca i un exèrcit enemic (abans ja n’hem esmentat algun: no ens hi estendrem perquè no és el moment, encara, de retre comptes). Davant de qualsevol crítica, i més en l’esfera mítica, que és en l’espai on hem de situar el protagonista, les crítiques s’autodestrueixen. El relat s’encarrega de certificar-ho. Esclar que Cruyff fou un noiet que venia de família humil (una de les raons de la seva tan bescantada guerreperia) i de formació intel·lectual baixa, i que era geniüt i que essent jugador segurament s’hagués enfrontat (tal com ha recordat un dels seus escuders, el gran Johan Neeskens) amb ell d’entrenador. Vet ací llur grandesa.

També s’ha fet molta gatzara amb les seves dificultats d’expressió, fruit d’una afàsia i d’una incultura (els herois han de demostrar que ho són en el camp de batalla, no davant d’un escriptori). El professor A.M. Espadaler explicava que en el futur, el món estaria format de persones que xerrotegessin 4 o 5 idiomes i en parlessin un de bé. El món culte, s’entén. I reblava: ¿quantes de les persones que fan befa del seu castellà (o de l’anglès, que parlava al mateix nivell) saben ni un borrall d’holandès? Pam, entre cap i coll.

Cruyff no fou el primogènit de Jaume I ni l’adalil de la Gramàtica de l’Iec (per cert, en premsa, com es diu en l’argot, des de fa anys: uns altres que no fan bé la seva feina...). Ens hem de remetre al relat, la crònica, la conversa de pares a fills, oimés en un temps que no existia youtube (ni gaires retransmissions esportives). Trobar imatges de Cruyff avui és difícil. Però algú ens ha contat el gol impossible

contra l’Atlètic de Madrid, l’enfrontament contra aquell o aquest àrbitre (o agent de l'autoritat de l'època) especialment impertinent

o la gesta sense parió (d’aquesta sí que hi ha imatges, tot i que durant un temps foren ocultades pels interessats) de marcar 5 gols al camp de l’etern enemic. Cruyff, doncs, és el mite: el lluitador que encapçala el poble i el mena al triomf: i que, un cop abandonat el camp de batalla, torna, després d’un purgatori gairebé infinit durant el qual vàrem haver de teixir un llenç inacabable. La llegenda es reincorpora al seu altre equip, l’Ajax, el torna a posar a primera línia i ja com a entrenador el corona el millor equip del món.

I llavors tornarà com el fill pròdig. I guanyarà lligues, s’enfrontarà a mestretites absurds, a mediocritats i mitges cerilles, a jugadors (propis i contraris, tant se val) i trencarà (tornarà a trencar) l’hegemonia del Reial Madrid (sí, el mateix equip que va encimbellar el franquisme i que encara avui, 2016, rumbeja com un dels més poderosos del món) i guanyarà la lliga i la maleïda Copa d’Europa. Tanca el cercle

I li sobrarà temps per deixar un llegat: el 4-3-3 (3-4-3 en origen, encara amb més risc), el guanyar i no de qualsevol manera (els pobres Mourinhos no ho entendran mai), no guanyar a qualsevol preu, el sortiu i gaudiu que vol dir, sortiu i feu gaudir a la gent. El somriure a la cara del seguidor. L’optimisme recuperat després de dècades de frustracions. El canvi generacional: els joves sorgits de Wembley són optimistes i encaren els problemes amb joia. El derrotisme derrotat. El pessimisme pels perdedors i pels mediocres. No fores de joc incorrectes, ni justícies estrafolàries (que persegueixen directius, exdirectius i jugadors per raons econòmiques i de més enllà) ni l’etern acomplexament nunyista (i no només nunyista...). Tota aquest brutícia a la galleda de la brossa de la història.

Encara avui la seva manera d’entendre el futbol és ultramoderna: molt poca gent s’atreveix a posar-la en pràctica --fins i tot els seus possibles deixebles, exjugadors seus que han arribat al càrrec d’entrenador, reconeixent la màxima dificultat d’execució, hi renuncien. Només el barça proclamarà i faràs seu el sistema (juntament amb l’Ajax, amb el temps vingut a menys), i primer un valent Frank Rijkaard (ja fora de la fèrula Nunyes), un excels Guardiola

(l’epifania del mètode) i un Luis Enrique, el continuador, tenen el coratge de mantenir la divisa: joc d’atac, mantenir la pilota, el cervell i després el peu. El mite per damunt de la realitat.

Gràcies per tot, Johan.

El Johan amb un trofeu. El mite invecible.

Et durem sempre al cor i seràs eternament un dels nostres.

Clara de Provença

és escriptora i periodista. Treballa en el món de la cultura des de jove i després d'un exili econòmic a Londres intenta fer camí dintre del món editorial.

Un bonus track: el gol impossible contra l'Atlètic de Madrid: