L'efecte teler: veritat, mentida, veritat... a propòsit del Decàleg apòcrif de Chomsky.

Trobat a la xarxa:

David Mallol

/ 16 marzo, 2012

Trobo excel·lent la informació donada… però m’agradaria que estigués més especificada, d’on prové, quan ha estat dita, en quin context. Igualment, excel·lent! I think this is an excellent information… but I would like this information was more specified, where it comes, when it has been said, what context. However, excellent!

Això és una resposta a una entrada d’un blog anomenat: http://helias5.wordpress.com/2012/03/12/como-nos-manipulan-noam-chomsky-da-10-claves-para-entenderlo/ : Com ens manipulen: 10 claus per entendre-ho, en el qual s’exposaven resumidament 10 mètodes que empren els mèdia per incidir en l’audiència. El text anava rubricat per l’autoria de Noam Chomsky,

la qual cosa encara li atorgava més prestigi. Allò era un 2012 i l’entrada del blog s’havia tornat viral.

Vet ací però, que en març de 2016 --de fet molt abans, però a nosaltres en ha arribat ara--, s’ha destapat l’ardit. Llegim a http://revistareplicante.com/objeciones-al-decalogo-manipulador-de-chomsky/, a data de 20 de març de 2011, que el professor de la Universitat de Mèxic Naief Yehya,

explicava que havia rebut un correu electrònic del mateix Chomsky en el qual negava l’autoria: “It’s a fake. I don’t know the source. Some of it is drawn from, or similar to, things I’ve said. But it is not mine. —Noam Chomsky”.

Si continuem tirant enrere, veurem que en octubre de 2010, un col·laborador de Chomsky, el físic belga

Jean Bricmont, va decidir fer un article desmentint l’original: http://www.legrandsoir.info/A-propos-des-dix-strategies-de-manipulation-de-masses-attribue-a-Noam-Chomsky.html , A propòsit de les 10 estratègies de manipulació atribuïdes a N. Chomsky, en què afirma coses com aquesta: “Comme ce texte me semblait être une simplification et une déformation de sa pensée”.

Molt bé: aleshores, ¿qui és l’autor i què el va moure a captenir-se d’aquesta manera?

L’any 2002, en un blog anomenat http://www.syti.net/Manipulations.html, l’autor del blog, Sylvain Timsit,

exposa les seves Stratégies de manipulation Les stratégies et les techniques des Maitres du Monde pour la manipulation de l'opinion publique et de la société...

(Furgant, per cert, ens ha arribat que tampoc són ben bé seves per tal com es basen en un text d’un autor proper a la “teoria del complot”, anomenat William Cooper, del qual circula informació a dojo https://en.wikipedia.org/wiki/Milton_William_Cooper. Per acabar-ho d'adobar, Cooper, després de ser acusat d'evasió d'impostos, va morir en un foc creuat on no va quedar ningú viu a Arizona: embolica que fa fort).

Quan hom aconseguí contactar amb Timsit, sembla que aquest va respondre que tot plegat havia estat cosa de l’autoanomenada agència internacional de notícies per la pau, Pressenza, entitat amb origen a Milà però que no començà a operar fins a 2009. No continuarem amb el batibull perquè com més va més es complica.

La xarxa, causa de tots els mals

El primer culpable d’una ximpleria tan grossa, és, a primer cop d’ull, la xarxa: les notícies corren sense parar i ens permeten a arribar a llocs impensables fa quatre dies --resa el mantra. Qualsevol persona amb un telèfon intel·ligent i connexió es pot convertir en una reporter venturós. La immediatesa i la necessitat de cre(m)ar notícies fan la resta. ¿Quantes vegades, en mitjans diguem més seriosos donen per fetes coses que no ho són? ¿Quantes vegades ha mort Fidel Castro a twitter? O el que és pitjor: ¿Quantes vegades hem vist imatges per televisions convencionals notícies que eren mentida? (d’ençà de l’ànec colgat en petroli suposadament iraquià i que era d’un zoo dels EEUU a la I Guerra del Golf les imatges ja no són testimoni de res).

Segona: l’anomenada esquerra conspiranoica que veu mans negres arreu, es refugia en mitjans més difícils de control --com un humil blog a la xarxa-- per deixar anar el discurs. Ara: el text que comentem, porta copyright: ¿Les persones actives a la xarxa posen (i paguen) copyright de res del que pengen? Òbviament, en la immensa majoria dels casos, no.

Tercera: el principi d’autoritat. Si un tal Timsit (només hi ha una imatge seva a la xarxa: i físicament no es correspondria al que hom pensa “idealment” per un ciutadà francès) deixa anar un “Decàleg” a la xarxa pot ser que el llegeixi ell i, si té sort, la família més propera. Però si hi posem un nom d’autoritat, Noam Chomsky, al costat, la cosa canvia. Aquesta tercera té una derivada: al començament de la difusió d’internet, quan home havia de connectar-se a la xarxa en llocs públics o sentir el desagradable raüc d’un telèfon postís quan iniciava la connexió i moltes coses (ja) eren de pagament, Chomsky va decidir posar a lliure disposició un munt de textos als quals altrament només es podria accedir a través del paper (i de diners a canvi de). Repassem la pàgina de Chomsky https://chomsky.info/ (en la que, per cert, no hi figura, esclar, el famós decàleg: però algú ho hagués hagut de verificar, ai las).

Quarta (i conseqüència de la primera): els periodistes anònims i amateurs no comproven les notícies: però els professionals (per raons diverses, algunes citades dessús: la necessitat de cre(m)ar notícies, la baixa remuneració, l’acumulació de feina, l’escassa preparació del personal, etcètera) tampoc. Recordeu aquelles imatge d’Uma Thurman

suposadament operada i amb la cara desfeta? Era una (altra) mentida.

Queda una darrera idea: ¿per quina raó algú decideix deixar que el frau faci el seu camí, és a dir, per què Timsit no ho va dir el primer dia i va posar punt i final al tema? El fet que, com ja hem dit, l’autor assegurés legalment l’escrit, ja dóna una idea que ell forma part de l’astúcia (i que gairebé no hi hagi informació d’ella a la xarxa ho referma). Què pretenia, no ho sabem. Notorietat, molt probablement. Però just en un moment que l’anonimat és una de les essències de la xarxa --i que té aspectes positius i negatius: permetre la connexió de grups pro drets humans, a una banda o de bandes armades, a l l’altra, verbigràcia--, abandonar la propietat d’un text immediatament convertit en viral (somni de tot internauta) es fa, pel cap baix, estrany.

Perquè, ¿què és més important, el text o l’autor? Renunciem a fer crítica literària, però direm que el concepte de signar les obres és relativament nou. Homer no va signar La Ilíada (en cas que existís: Homer i la Ilíada) i les Cròniques medievals tenien autories difuses (Pere el Gran dictant a un fosc Bernat Desclot --que l'únic que sabem segur és que no es deia així-- és, tirant curt, sospitós: però avui tenim La Ilíada i la Crònica de Pere el Gran). En cinema, els cinc minuts llargs de banda sonora i crèdits del final són força moderns, dels anys 80 del segle XX: abans, una pantalla amb nom de director i actors i The end. I el vídeo-clips, els anuncis o els vídeos de youtube o vimeo molt rarament van signats. I encara, molts blogaires s’amaguen i s’ha de fer una recerca per esbrinar-ne l’autor...

Així doncs, per bé que l’autor tingués una intenció manifesta (el copyright el delata) no fa res per evitar el fake d’atribuir el text a Chomsky. El pobre Chomsky corre a fer-ho saber als seus col·laborador però quan es posa en marxa la maquinària ja és massa tard: aquesta entrada és de març de 2016 i l’original, de 2002. No cal llançar cap palada més al munt de fems.

Sí que hi afegirem algun enllaç i text perquè ens puguem fer una idea de la troballa.

Primer una versió animada --fins a tal punt va arribar a tenir èxit el famós decàleg--, amb el text en castellà i amb l’autoria rectificada: https://issuu.com/antruejo/docs/timsit_completo_final

Tot seguit, el text original --suposadament de Timsit: http://www.syti.net/Manipulations.html

Fixeu-vos que va signat i amb la marca de protecció legal, cosa raríssima a al xarxa.

Un text de Jean Bricmont de 2010, en una revista digital, en el qual desmenteix clarament l’autoria chomskiana (casualment (?) Bricmont no esmenta l’autor original quan, de ben segur, ja el devia conèixer):

http://www.legrandsoir.info/a-propos-des-dix-strategies-de-manipulation-de-masses-attribue-a-noam-chomsky.html

Una entrada de la prestigiosa revista d’esquerra radical El viejo topo, que en 2013 ja es feia ressò de la mentida (i que ha estat la font principal de les nostres recerques):

http://blogdelviejotopo.blogspot.com.es/2013/02/un-texto-apocrifo-de-chomsky-las-10.html

I sobretot, un magnífic text de la revista (d’esquerres) Replicante (¿algú recorda com es fa dir l’enigmàtica escriptora Marta Rojals a twitter?) anomenat Objeccions al decàleg manipular de Chomsky en el qual apareix el decàleg traduït al castellà amb les anotacions conseqüents per les quals hom pot establir que l’autoria no és del lingüista americà, signat -–ep, important-- per Héctor Villarreal en març de 2011:

http://revistareplicante.com/objeciones-al-decalogo-manipulador-de-chomsky/

Resumidament: apareix un text a la xarxa amb una redacció escaient al mitjà i un to clarament pamfletari--cosa que no ha de ser pejorativa en absolut: estem parlant, al capdavall, de propaganda-- que per raons que desconeixem és atribuït al guru Chomsky. Immediatament es converteix en viral --i atenció, fa més de 15 anys que dura la broma. Ens assabentem --per mà del propi Chomsky, que és un apòcrif. Però sembla que aquest fet no interessa: és esmentat ací i allà però continua circulant, molt majoritàriament, com obra del professor del Mitt. L’autor, un cop trobat, no fa res per contradir les expectatives generals: però tampoc fa res per aclarir els fets: sembla que s’inhibeixi del tot: el text està registrat, la cosa no va per ell.

Tenim doncs, un text, una veritat, que té una autoria falsa, la mentida, que és descoberta ràpidament, una altra veritat, per bé que sembla que el text de Timsit tampoc sigui gaire original, i que de fet estaria basat en Cooper, un personatge digne de novel·la. El teler va de dreta a esquerra, torna a la dreta i un altre cop a l’esquerre sense parar. ¿Què passaria, si aquest document fos fals: o sigui, no ja el de Timsit, sinó el de Cooper –que és on més enllà hem arribat? Comsevulla que sigui, el text és tan potent que converteix aquests entrebancs en anècdotes, gairebé tafaneries de diumenge a la tarda o de blogaire avorrit, desmenjat i sense gaire feina. I de lectors avorrits en dia de Mona de Pasqua...

David Mallol F.

@DavidMallol pateix heterocronímia a l'ull dret i és redactor de La Revista dels llibres lliures.