OH EUROPA! ... EUROPA?

EUROPA, per començar ens hem atribuït l’estatus de continent quant som una península que penja d’Àsia: geogràficament diem que comencem als Urals, però els nostres equips esportius juguen contra el CSK de Moscou i el Besiktas d’Istanbul, econòmicament som un mercat, però no hi és Suïssa, políticament una confederació d´estats, tot i que pas tots en les mateixes condicions, el Regne Unit va pel seu compte, així que el mínim comú denominador que vesteix Europa ha de ser LA CULTURA.

El conjunt de coneixements, creences, manifestacions artístiques, valors morals, costums i habilitats que hom adquireix al llarg de la vida i ens han transmès, res no es pot transmetre si no és en el si de la societat, en termes de sociologia econòmica el mínim element basic de la cultura Europea son els Els valors.

Un valor és la creença de que quelcom és positiu o desitjable, una guia per la conducta, són transmesos generacionalment. Els valors els complementen: les normes, els símbols i el llenguatge. Configurant El coneixement, que és el capital cultural que una societat acumula al llarg del temps i on sovint, en aquest procés es perd la consciència de l’origen del valor primari: si amb l’estructura social i el poder polític formen un tot harmònic i coherent, es parla d’unitat cultural.

És Europa una unitat cultural?, pequè en un context europeu hem de parlar també de diversitat cultural, de coexistència de diferents llengües, costums, creences, coneixements i també valors, aquest conjunt rep el nom d’HABITUS. Pierre Bourdieu

ho defineix com allò que fem donant-ho per pressuposat, considerant que és normal, sense pensar que per a algú aliè a la nostra cultura pugui ser estrany o fins i tot absurd.

Habitus és clau perquè ens permet entendre les diferències que s’estableixen entre les subcultures europees. Quan afirmem els nostres “Habitus” estem explicant qui som i qui no som, “Habitus” és sempre un concepte relacional, per tant relatiu i subjectiu, fruit del comportament social de caire tradicional i emocional.

La primera aproximació a quelcom semblant a EUROPA va ser l’imperi Romà, que potencià la vida urbana en les terres mediterrànies, va controlar bona part d’Europa dividint-la en províncies amb governadors designats per l’emperador i interrelació econòmica entre elles. Durant els segles de pax romana es va desenvolupar una cultura, la romanització, donant a tots els pobles de l'Imperi uns Habitus concrets i el primer capital cultural comú.

Els segles I i II va començar a estendre’s, el cristianisme, clau per entendre la posterior evolució d’Europa a l’Edat Mitjana que va introduir tota una nova sèrie de valors. Un concili a Jerusalem (49) consumà la ruptura amb el judaisme, tot i que arrossegà bona part del seu capital social de tradició, creà un simbolisme per compartir històries i convertir-se en la CULTURA JUDEOCRISTIANA, apareixent la investigació teològica, les beceroles del coneixement cultural europeu, el 392 amb el tancament dels temples pagans i la prohibició dels sacrificis arriba a religió d’estat fixant els “Habitus” primigenis europeus.

Amb la divisió de l’Imperi, a l’Orient els emperadors servint-se de l’Església com a factor polític, actuaren amb un fort cesaropapisme on Constantinoble fou el centre de l’església oriental, fent arribar el cristianisme a bona part dels països eslaus alhora, constituïen una unitat cultural entre els cristians romans i els àrabs, creant els seus “Habitus”. A l’Occident, de la desorganització provocada per les invasions àrabs en sorgí l’Església medieval, el Papa, sense imperi des del 476, reclamà el seu status en el nou regim i la coronació de Carlemany, el 800 donà naixença a la primera restauració medieval, l’església fixa el seu rol, és una etapa d’evangelització i captació de nous pobles, alhora que Roma es desinteressa de l’Orient cristià, esdevenint els Habitus propis de la subcultura cristiana occidental, amb el seu propi sistema de valors diferenciador entre “europeus”.

El Renaixement i el seu estil de vida laïcitzant, copiat pels Papes que es convertiren en prínceps guerrers mentre el poble s’anava enriquint de noves devocions, creences, costums i símbols gràcies a nous invents com l’impremta impliquen crisis en els valors que es veuen transformats pel l’estil de vida dels seus: el subjectivisme treu valor a la tradició i sorgí una nova concepció dels valors, amb Martí Luter com a exponent i Joan Calví

que portarà més enllà les conseqüències d’aquesta nova concepció, d’on veurà també l’Església d’Anglicana i aniran accentuant la seva separació de l’Església cristiano romana.

La Reforma Protestant, al segle XVI, és la creació d’una nova subcultura dins de l´occidental judeocristiana, amb els seus “Habitus” diferenciats i creant un nou sistema propi de valors culturals basats en un enfortiment de la religió en la vida diària. El catolicisme romà es basa en la misericòrdia divina, en el valor cultural del penediment per obtenir el perdó i la voluntat expressada amb símbols com peregrinacions per obtenir allò volgut, qui actua malament tota la vida però es confessa abans de morir, entrarà en el Cel, aquest valor es substituït per la màxima “Déu ajuda a qui s'ajuda a si mateix”, cal treballar el cos i ment cada dia. “El deure dels creients” era examinar-se constantment i eradicar de la vida diària els signes de condemnació, destacant per la seva puresa moral que s'estén a tots els actes de la seva vida: el treball es va convertir en un valor preuat, el seu “Habitus diferenciador” és viure rectament i donar gracies pel donat amb el compromís de defensar-ho.

Els segles XVII i XVIII pren empenta un corrent intel·lectual reformista, Kant (1724 – 1804)

deia que era un mitjà d’emancipació de l’ésser humà per tal que sortís de la “minoria d’edat” , “atreveix-te a saber” resumeix aquesta idea, era la Il·lustració: el capital social l’aportà les anomenades “classes educades” de la societat de l’Antic Règim: aristòcrates, clergat, metges, funcionaris, militars, advocats i comerciants son encarregats de difondre les noves idees, basades molt en una “RAÓ SECULAR” que transforma en laica bona part de la tradició, posa com a tribunal de les accions socials a la raó, confiant en les seves capacitats i progrés. Encara que hi obre les portes, no és una raó atea, molts il·lustrats pensaven que el tema de Déu podia seguir sent important. Neixen uns valors aliens a la religiositat tradicional però amb fort empelt del concepte de ”religió natural”, per tant individual i subjectiu, en la mesura que respon a accions socials alògiques o irracionals, i dotà les societats de nous “Habitus” tan diferenciats que en ocasions van esdevenir revolucions com l´anglesa, la francesa i el trencament amb l’antic regim medieval amb fundació dels actuals estats nació.

Amb la revolució industrial dels segles XIX i XX es comencen a estudiar els “Habitus” que conformen el capital social de la Europa hereva de la cultura judeocristiana: Marx

critica la religió per considerar-la una forma d'alienació, no és Déu qui crea a l'home sinó l'home a Déu, qui és la projecció del que hom considera millor de si mateix (voluntat, intel·ligència, bondat, ...), això es viu com una realitat aliena que s'enfronta al propi subjecte devaluant-lo en consolar el patiment d’aquest món,car és a l'altre on trobarà la justícia i la felicitat, restant-li determinació per canviar les situacions socials, polítiques i econòmiques que són les realment culpables del patiment, s'estén també al fet que sol prendre partit per la classe dominant, perpetuant-la en el poder, va considerar que era necessària la superació de la religió i que aquesta passava per la superació del l'ordre social. Marx creia que per treure’s del damunt l’alineació humana calia fer desaparèixer els “Habitus” que l’havien dut on era, la implantació del comunisme porta això a bona part d’Europa durant el segle XX, substituint els “Habitus propis dels cristianisme” per un utilitarisme extrem, allò que no és útil no es bo, arribant en aquestes societats a declarar delicte el no treballar. De L’ÈTICA PROTESTANT I L’ESPERIT DEL CAPITALISME de Weber, on el capitalisme no és un simple mecanisme econòmic, ni la racionalització del treball, ni la seva conversió en mercaderies, sinó un «esperit», apareix el concepte “ethos”, el “Habitus capitalista”, del que també parla Nietzsche.

El pensament religiós capitalista com a “Habitus diferenciadors” es troba en la filosofia de Nietzsche, la idea del superhome desplaça la por al apocalipsi, el superhome és l'home històric que ha arribat sense contaminació dels “Habitus” de la societat actual basada en la culpabilitat que s’interpreta com a deute, es va desenvolupar en el cristianisme de tal manera que al final, la història del cristianisme és la història del seu paràsit i s'ha de combatre, però Max Weber considera que la racionalització dels “Habitus” ha estat la condició necessària per tal d’arribar a la “desmagificació del món”: sense el pes que conformen les Accions socials alògiques o irracionals d’una cultura, la societat moguda per la racionalitat instrumental, respon només a Accions socials lògiques.

Un “valor”, en tant que “ Habitus” d’accions socials irracionals, perd significat quan es torna difícil de definir al haver de ser compatible amb la diversitat cultural, una societat amb molta separació ”d’Habitus”, és en perill per la pèrdua del significat real del valor o substitució per significants “difusos”, creant desconfiança entre els membres per a organitzar empreses i afectant negativament a l’acció social com aconducta, amb el sentit subjectiu del empelt simbòlic d’històries compartides, tradicions, religió... Europa, un agregat de subcultures sorgides per fortes discrepàncies, amb llurs “Habitus propis” i els seus VALORS intrínsecs dels últims vint segles, amb el pòsit que ha arribat fins els nostres dies NO ES POT CONSIDERAR UNITAT CULTURAL. Impera un relativisme moral que crea la desconfiança entre europeus per no emprendre res plegats, es veu cada dia per televisió: Ucraïna, estats ofegats per austeritat, el nen sirià mort a una platja del imperi fundador de l’idea D’Europa, els “Habitus” que ens donen identitat social ens diferencien profundament, fins i tot implica un perill de disgregació dels febles vincles socials entre europeus, limitats a les accions socials de caire instrumental i on les accions pròpies dels “Habitus” que conformen els valors queden difusos per trobar consens basats en la raó o fins hi tot substituïts per continents “polítics” sense el contingut original.

Ara, sempre es pot parlar d’una cultura dominant, amb més poder i més capacitat d’imposició, tot i no ser sempre acceptada per totes les subcultures, que assimilen només aspectes essencials de la cultura dominant: coneixements, manifestacions artístiques, habilitat (Accions socials lògiques o de caire instrumental) mentre conserven i/o reivindiquen trets de la seva cultura originària: creences, costums, hàbits i valors morals, els diferents “Habitus” de les subcultures europees. Si mirem bé, nosaltres hereus dels “Habitus” judeocristians, més o menys il·lustrats, amb influència de l'utilitarisme i corpuscles que fins hi tot per negar la religió com a tradició, la substitueixen per un altre, hem quedat com una subcultura minoritària, no ens ha d’estranyar gens ni mica que no ens agradin, fins la repugnància les decisions d’Europa vers l´acord amb Turquia i veiem el “no acord amb Ucraïna” com quelcom de l’altra punta de mon, quan passen a la mateixa zona geogràfica.

Lluís Amat i Roig

Vaig néixer al Delta del Llobregat, amb les arrels arrapades a la terra ferma, criat entre Gavà i les Garrigues, activista pel meu país a ciutat i aprenent al camp.

No sé on tinc un paper que diu que soc economista, però dels d'abans de crèdits i graus, de quan hi havien especialitats i tria Economia General i Sociologia.

Malgrat això pas n'he exercit, sempre he estat part del "sistema", començant com una boleta d´un rodet fins a ser una politja de transmissió, de comercial a executiu financer i a formar part del equip d´un polític.

Ara i com quasi bé tots, rebregat pel sistema , m'ho miro tot des d'un raconet perdut de les Garrigues, que no dirè que es diu L'Espluga Calba, perque vull que segueixi sent un raconet perdut. hi escric del que he estudiat, conegut, patit i gaudit.