Lula o la "desil·lusió" (¿?)

Un polític nostrat conservador instava a la ciutadania en les seves al·lucions a fer les coses amb il·lusió. Avui aquest polític és més o menys història. Però justament ha estat l'esquerra, o una manera de veure la política provinent de moviments alternatius --i per tant-- esquerranosos els que han desil·lusionat. La coincidència en la detenció, tan manipulada per l'opac sistema judicial com ventilada indiscrimadament pels frívols mitjans audovisuals (com la de Jordi Pujol, per entendre'ns) com es vulgui de Lula juntament amb l'impeachment contra la seva successora, Dilma Rousseff, tots acusats de corrupció, ha significat un cop moral, un enorme desil·lusió en els moviments socials, medis alternatius i l'esquerra en general.

El present text glossa sum`pariament els fets del Brasil i els esdeveniments més o menys paral·lels a la vell Europa, centrant-se en les experiències a Grècia (Syriza), Espanya (Podemos) i els Països Catalans (la CUP). Davant de tot plegat desil·lusió o barricades.

El 4 de març de 2016, Luiz Inácio Lula da Silva, expresident de la República Federativa do Brasil va ser arrestat sota l'acusació de corrupció. Fou detingut (ell i el seu fills) i la batuda convenientment retransmesa. Lula assegura --i no només ell-- que la detenció és il·legal per tal com mai no ha refusat el requeriment del jutge pel cas Java-lato. En paral·lel hi ha un procés d’impeachment, o sigui el més semblant a una moció de censura contra Dilma Rousseff, la successora en la presidència. ¿Podem parlar, doncs, d’una cacera? ¿Podem veure, amb amplitud de mires, moltes semblances a casos esdevinguts al nostre entorn més proper? Caldria ser molt miop o mancats de gentilesa de cor perrespondre pla i curt que no.

Lula

Lula Luiz Inácio Lula da Silva (Caetés, districte de Garanhuns, 1945)

és un sindicalista de la siderúrgia, lluitador en favor dels drets dels treballadors i en contra de la dictadura militar que va governar la tumultuosa Federació del Brasil de 2003 a 2011. De família camperola molt humil, comença a treballar d’enllustrabotes als 12 anys; aconseguí la primera feina “estable” als 14 en la siderúrgia: va perdre el dit petit per les deplorables condicions en què treballava i començà una intensa carrera sindicalista (ja a São Bernardo do Campo, prop de São Paulo, on la mare s’havia traslladat essent ell un minyó). En 1980 --al final del règim militar, doncs--, un grup d’intel·lectuals, acadèmics i sindicalistes formaren el Partido dos Trabalhaodores (PT); en 1983 participava de la creació del sindicat Central Única dos Trabalhaores i el 1984 formava part de la campanya Directas já! en contra del sistema dictatorial que dominava amb mà de ferro el país des del cop de 1964.

Lula va donar suport al primer president, l’efímer Tancredo Neves; des d’aleshores es presentà en diverses ocasions i fou derrotat, essent especialment recordades les eleccions contra l’aleshores semideconegut Fernando Collor de Mello, governador el petit estat d'Alagoas, ben plantat i d’escassa preparació,

i molt proper a l’establishment i sobretots als mitjans de comunicació (1989). Finalment i després de l’època Cardoso (del Partit Social Demòcrata) en 2002 aconseguia la presidència del país amb el nombre de vots més gran de la història de la democràcia brasilera.

El PT és un partit d’esquerra que agombola una gran coalició

que va des de la social-democràcia fins al comunisme guevarista. El símbol és la creu vermella amb cinc puntes i quan Lula hagué de deixar el càrrec per problemes de salut (fumador i, sembla, bevedor empedreït) el va succeir Dilma Rouseff, coneguda lluitadora prodemocràtica.

Ideològicament el partit no es definiex obertament com “socialista” però ha pres el que en diríem una política “radical”, ço és, acabar amb la pobresa i lluitar en tots els fronts per una redistribució més equitativa de la a riquesa en un país molt gran (la meitat de l’Amèrica Llatina, de fet), divers i complexe (els estats federats tenen àmplies prerrogatives) i on la riquesa pornogràfica ha de conviure amb la pobresa més extrema.

Dilma Rouseff i Lula sempre han format part de la mateixa línia

El boom

Sovint s’ha atribuït a les polítiques del PT (l’eximi i mediàticeconomista Joseph Stiglitz el posa d’exemple a seguir) el creixement extraordinari de l’economia brasilera, singularment l'eficient sistema d’ajuda als més necessitats i el rebuig al pagament del deute extern (atenció: des del 1988). En realitat, en la lluita contra la fam hom ha trobat un òptim company de viatge: el petroli. Un creixement desmesurat de la riquesa canalitzat per l ‘empresa oficial (i de fet estat paral·lel), Petrobras,

han conduït el país a ser una de les deu primeres potències econòmiques del món i a organitzar fasts grandiloqüents com Mundials de Futbol o Jocs Olímpics. Però al seu costat ha esclatat la inevitable cara fosca: la corrupció. Per acabar els estadis pel Mundial de Futbol, fins i tot la Fifa va haver de posar diners per raó del desficaci pressupostari; Dilma ha patit un procés d’impeachment (que va fer caure a Collor, per exemple, i que està seguint el seu curs) i entre diversos i variats casos en aquest moment hi ha l’anomenat Lava-Jato en el qual s’ha involucrat a Lula i la seva família i que va arribar a l’epifania amb l’arrest (Il·legal, segons sembla) de l’expresident i el conseqüent bany de masses dels dies següent entre el siderúrgics, llàgrimes incloses;

un cop recuperat dels problemes de salut, un Lula embravit s’ha postul·lat com a candidat a les properes eleccions generals.

La corporació

L’any 2003 es va estrenar un documental extraordinari que intentava posar llum sobre el sistema capitalista. A partir d’entrevistes amb personalitats, diguem de les dues bandes de la tanca (des de Noam Chomsky a Milton Friedman, per entendre’ns, i individus vinculades al món empresarial), hom concloïa que el problema no eren les persones sinó el sistema:

El documental ensenya com el desenrotllament de la corporació en el negocis actuals , des d’una posició d’entitat legal, acaba afectant les institucions polítiques llurs funcions públiques i que el creixement de l’entramat institucional del comerç afectava als drets legals de les persones (Viquipèdia).

A la vella Europa hem vist Berlusconis, el malaguanyat Pierrer Bérégovoy, l’afer Guillaume que va acabar amb el popularíssim líder social-demòcrata Willy Brandt, etcètera. I això, com ja ha estat dit, és el pa de cada dia tant en la institució pública com en la privada (fer una llista ara, de Wolkswagen a Vitaldent passant per Goldman Sachs, fóra interminable).

¿Què fer?

Aquest és el títol d’un llibre de Lenin en el qual examinava la situació política davant l’imminent salt al poder. Ací ens plantegem què fer amb el poder perquè no es desbordi i caigui una vegada i un altra en la corrupció. Tres consideracions prèvies: sovint, l’estat legal no arriba als seu ciutadans: aquest és una dels motius de l’aparició de les xarxes, sovintejadament (no sempre, ep) relacionades amb el crim més abominable: la màfia o Isis, per exemple. Deixem-ho ara, de banda; de l’altra, la petita corrupció, la d’endur-se clips de la feina --entre d’altres raons perquè ens fan quedar deu minuts més cada dia no remunerats. I encara hi ha L’home romput de Tahar Ben Jelloun (Edicions 62, 1994), la història del bon funcionari que lentament és embolicat en una trama corrupta. De moment ens n’estarem.

Intentem centra una mica en l’ara (i l’ací: encara que aquest ací pugui ser el Brasil del segle XXI). En els darrers anys està havent un debat sobre el sous del polítics. Algun càrrec electe s’ha fet rebaixes injustificades en ordre a no se sap ben bé quines maniobres --més enllà de sortir als mitjans de comunicació. Ben al contrari, Zygmunt Bauman explica que el càrrecs públics

han d’estar ben pagats: molt ben pagats, de la mateixa manera que la seguretat social ha d’estar sempre dotada de la millor manera possible. No per evitar la temptacióde caure en el suborn, sinó perquè una medicina excel·lent, per exemple, gratuïta i universal permet --o millor encara: recomana-- que tothom hi accedeixi, rics i pobres, i aquesta és LA manera que el sistema no es deteriori. Les barreres, baldament siguin positives (per tal d’aconseguir la perdurabilitat del sistema, diran els oracles) que impedeixen que les persones de rendes més altes tinguin accés a determinats serveis gratuïts (no pas a tots, de manera que es trenca el principi d’universalitat) en realitat el que fan és deteriorar el sistema: les rendes altes accediran a un sistema altre i, esclar, necessàriament millor en la mesura que disposen de més recursos, i que finalment xuclaria les energies del sistema generalista. Per tant, doncs, persones amb càrrecs públics (incloent professors, metges, etcètera), ben pagats i si pot ser, els millors. (D’ací no es desprèn que la resta de la societat hagi d’estar mal pagada: ans al contrari, els sous alts són la base d’una ciutadania sana: però això és una altra història).

A la funció pública, doncs, caldria actuar semblantment com a mesura profilàctica davant de l’espantall del frau.

El camí bo

Al voltant nostre s’ha assajat diferents camins, una mica en la línia PT --per això ho hem emfasitzat tant-- i els resultats estant essent força descoratjadors.

A Grècia, en una situació d’empobriment sistemàtic i de mesures polítiques i econòmiques sense sentit, es funda un partit nou, SIRIZA, coalició de grups d’esquerres. Després de lluites al carrer arriba al poder i col·loca de cap d’estat a l’enginyer Alexis Tsipras.

El petit país mediterrani es converteix en l’esperança d’Europa. Però:

En el primer govern no inclou a cap dona (pot semblar una qüestió menor però no ho és de cap manera).
El ministre d’enconomia, Iannis Varoufakis, home format a Anglaterra i designat per enfrontar-se a les imposicions de la troika és ofert en sacrifici i plega.

El govern Tsipras signa un plec de mesures encara pitjors que les anteriors.

Tornem a la casella de sortida

No tan lluny hi ha l’experiència de Podemos. Sense voler entrar en la qüestió del finançament (ells mateixos han reconegut rebre diners de Veneçuela i han llançat llast amb la renúncia del número dos, J.C Monedero: per tant, no entrarem per ací), esguardem sumàriament com funciona.

Més enllà d’un sistema aparentment assembleari --compte amb aquest paraula, d’ara en endavant--, en realitat és un programa cabdillista format a partir d’un grup d’amics professors de segona línia d’universitat madrilenya i tertúlia habitual. Aparicions als mitjans de comunicació propis --creats per ells a youtube, per exemple-- i aliens --sobrexposició a les emissores de televisió propietat del Grup Planeta, verbigràcia--, fa el cim quan després d’una derrota sense pal·liatius en les eleccions al Parlament, el líder fa crear la seva pròpia pàgina web (www.pabloiglesias.org, per cert, amb imatges i possibilitats de parlar amb ell, tal com feia Chávez a Veneçuela amb la seva tele o Alfonso Rus a Xàtiva) en la qual es proposa detallar els actes que havia de protagonitzar (ell!) en la futura campanya espanyola i en la qual deixava fora del recorregut voluntàriament una part de l’estat (Galícia, entre d’altres) perquè directament pensava que no hi havia possibilitats d’aconseguir escons.

La segona part, i si més no des del nostre punt de vista més escandalosa, ha estat la baralla per aconseguir controlar la secció catalana del partit. Després d’haver-se proposat diversos autocandidats (Marc Bertomeu, l’estrenu Alberto Dante Fachín, Franco Rabell, etc.), el líder, des de Madrid, imposa la seva candidata i amiga, --van coincidir en un d’Erasmus: sembla una broma però no ho és-- Gemma Ubasart.

Davant dels mals resultats --i tal vegada, del no assoliment dels propòsits preelectoral--, Ubasart plega i esclata la guerra civil. De tot plegat se n’aprofita la convidada d’excepció, Ada Colau, que no havia volgut formar part del partit a nivell espanyol però que malda per crear el que hom anomena una “confluència” (amb els mateixos tics personalistes i de cabdillisme del seu clon espanyol) que sembla que té la pretensió –tot ha de ser dit amb compte perquè no hi ha declaracions clares: i quan n’hi ha, sovint es contradiuen) liderarà el projecte a Catalunya. (Un altre dia parlarem de Mònica Oltra a València i de per què va preferir pactar amb Podem i no amb Erc, el seu referent natural)

La sensació no deixa de ser que Podemos és la versió 2.0 (o millor, “La sexta noche”) del Flautista d’Hammelín. En aquest cas, de dos (¿segur?) flautistes, i que l’únic interès que tenen és el del càrrec. ¿Algú recorda aquella “plataforma” (en el seu llenguatge) anomenada Ciutadans pel canvi (o Ciutadans pel càrrec) que havia de catapultar a Pasqual Maragall? Bé, doncs de la plataforma en queda el nom –que l’ha reciclat la dreta més dura—i poca cosa més. El canvi sembla que està en mans d’unes altres persones. Que tot canviï perquè no canviï res, digué el príncep de Lampedusa.

La decepció màxima

A casa nostra no ens deslliurem d’aquest rosari de salvadors mirífics i descobridors de terrers promeses. Enmig d’un procés d’independència (que té dues vessants: una de motivadora que fa que la ciutadania tinguin a alguna cosa on aferrar-se; i una altra d’anestesiant: mirem cap a una altra banda quan veiem coses que passen i que no ens agraden, com la que ara provarem d’explicar) d’abast extraordinari i que ha fet que tothom s’hagi hagut de bellugar en l’escenari polític --i ni només polític: l’afectament és social, econòmic, cultural, esportiu, etc-- , sorgeix un grup alternatiu que fa temps que treballa des del porta a porta, o sigui el municipalisme, i amb resultats més que positius (el cas d’Arbúcies). La CUP (Candidatura d’Unitat Popular) es converteix en l’epifenòmen del procés, arrencant adhesions de llocs inesperats i entusiasmes arreu on passa. Un lideratge difús però dreturer (David Fernàndez ha estat un dels protagonistes en positiu d’aqueta nova manera de fer) i un sistema alternatiu (compte) basat en l’assemblearisme (segon parany) estava causant l’admiració de tothom.

Però finalment va topar amb l'església. A diferència de Podem (i confluències), que funciona de dalt a baix i que es posiciona en els mèdia com a forma per assaltar el poder, la Cup treballa en horitzontal i renuncia a intervenir en els mitjans massivament (Baños fitxa per Rac1 i un cop ha plegat). A les assemblees hi va tothom qui vol i les decisions es prenen per majories.

Fins a la investidura de Mas: increïblement, la Cup que prometia ser l’instrument de blindatge del procés i d’assegurar-ne una deriva netament esquerranosa, cop en sec es converteix en el topall.

La Cup afirmava ser el blindatge del procés d'independència. Fins que va deixar de ser-ho.

Tothom queda quiet. Màquines parades (Olesa, Girona, Sabadell, etc.). Tres mesos d’enjòlit. Enmig de la inacció, es proposa una gran assemblea (més atenció encara) que va canviant de seus a mesura que s’acosta i que acaba amb un increïble empat: 1515 vots contra 1515. Ningú no en dóna crèdit. Les possibilitats matemàtiques són remotes. Se sospita de frau però ningú, a hores d’ara, no el pot demostrar.

Finalment, la facció dominant de la Cup (¿no parlàvem d’assemblearisme?) aconsegueix el cap de l’enemic, Artur Mas, que renuncia. Reunió del sanedrí. (¿Assemblea?, ¿democràcia?) cupaire i investidura de Carles Puigdemont.

Més enllà de la sorpresa, la infinita decepció: ¿on és l’assemblea? O, ¿on és la democràcia?

Deixem per un altra dia el cas Pujol --avui ja ens hem allargat prou i massa--, la retransmissió de l’encausament, la cacera de la família, etcètera. ¿Hi trobem res a veure amb el que hem explicat al començament del text?

No ens deixem vèncer per la miopia i per la manca de cor gentil.

De moment, ens quedarà París i que cadascú triï segons els seus interessos i conviccions: