El culpable serà el surfista

Dick Dale - Surfin' Swingin'/Misirlou/Wedge Live 1963

LA RENDA BÀSICA UNIVERSAL:

¿LA CULMINACIÓ DELS DRETS SOCIALS O EL TRIOMF DELS NEOCON?

La Renda Bàsica Universal (RB) és un ingrés pagat per l'estat a cada membre de ple dret de la societat (nadiu o resident): pot haver-hi variacions de quantitat per edats, d'inclusió o no dels menors, etc., no obstant això, es tracta d'una renda monetària universal (no condicionada al nivell de pobresa o riquesa), també si no es vol treballar com a sinònim de treball "remunerat", amb la RB seria més adequat parlar "d’ocupació" :amb remuneració en el mercat, ocupació domèstica i voluntariat, és independent que hi hagi altres possibles fonts de renda, a diferència dels subsidis condicionats a una situació com el subsidi d'atur, els subsidis agraris, els programes com a "caps” de família o incentius a natalitat, les rendes mínimes d'inserció, etc.

A Suïssa són a prop de votar una renda de 2.500 francs per tothom, en els Estats nòrdics fa temps que es debat, a Islàndia tenen el tema molt avançat, a l’Estat d’Alaska fa temps que aprofiten la riquesa del seu subsòl per articular-ne una, pagada per les empreses petrolieres a canvi de les concessions, aquí hi ha una força política que sembla que hi aposta fort, comencen debats i hi ha prestigiosos economistes que hi son a favor (PHILIPPE VAN PARIJS o DANIEL RAVENTÓS, SERGI RAVENTÓS... (1)), que han elaborat estudis sobre la RB, la seva aplicació i el seu finançament, concloent que és possible i sostenible: tot i que és cert que hi ha d’haver un fort sistema impositiu, no tant en impostos concrets com en la seva eficiència, tots els experts estan d´acord que per fer sostenible la RB és necessari tenir l’eficiència tributària dels estats que justament ara es plantegen la seva aplicació de manera més seriosa, lluny de polítiques de rescat social.

La desmercantilització del treball és l’últim canvi estructural en la relació de poder dels febles vers els forts ( pobres-rics, sota-sobre...): amb l’esclavisme antic, el dret suprem era ser lliure per se, pel que fa al feudalisme tot girava vers la propietat a canvi de servitud i en el capitalisme sorgit de la revolució industrial, la referència és el salari cobrat per la venda del recurs de feina i les batalles socials giren entorn de garantir els drets d’aquesta massa laboral; ara el que es planteja amb la RB és dissoldre aquesta relació de poder, al treure valor de referència al salari com a contraprestació d´alguna feina, això és un veritable canvi estructural que intrínsecament canviaria el mercat laboral i la societat.

Tot això sempre a la recerca d´una societat més justa on, hauríem de pensar-ho, són Estats com Suïssa, i els avançats nòrdics, els que al cap i a la fi tenen els índexs de la “societat del benestar més elevats”, qui més l’estan plantejant, llocs d’altra banda amb uns criteris de JUSTÍCIA assimilables a la “La teoria de la justícia” de John Rawls (2), on

la justícia és considerada com la primera de les virtuts de la societat i cadascun la té com a dret d'inviolable, ni tan sols el benestar de la societat pot oposar-se, on la justícia social proveeix d'un mecanisme que estableix drets i deures en les institucions bàsiques de la societat.

Es tracta primer, de pensar en clau de justícia distributiva, que reflecteix la idea il·lustrada que som i hem de considerar a tothom com lliures i iguals, que combina un respecte igual cap a les diferents concepcions de la vida i una preocupació igual pels interessos de cadascú, que pot també integrar la idea d'un contracte entre ciutadans dels quals hem de poder esperar que hi cooperin, però en el sentit de conformar-se voluntàriament amb regles percebudes com a equitatives o justes.

És només quan adoptem aquesta segona variable que la RB adquireix la possibilitat de ser justificada com més que un mal menor per subsistir o una sortida en el cas que les polítiques laborals fracassin: però amb això no n’hi ha prou, per fer una societat viable cal analitzar l’entorn del concepte “allò que és just” la coordinació, eficàcia i estabilitat de les estructures d’estat; el benestar de la societat es formaria a partir de la satisfacció dels sistemes de desitjos dels individus que la conformen dins del sistema general pactat a partir del concepte de justícia, arribant així al principi d'utilitat, en què una societat és justa quan les seves institucions maximitzen l'equilibri just de satisfacció dels seus components.

La implantació de la RB significaria un canvi, al superar el paradigma treball/remuneració per tal de sobreviure: és evident que desapareixeria la pobresa extrema, reduint significativament les ratios de desigualtat i creant una societat més justa, milloraria la conciliació familiar, per tal com els pares podrien criar els fills, per fi les feines domèstiques tindrien una remuneració, el voluntarietat seria reconeguda com una “feina”, fins i tot els estudis indiquen que la salut de la societat en general milloraria, es reduïria la prevalença de trastorns depressius, estrès i ansietat, com sigui que en gran mesura desapareixeria una de les angoixes més grans dels ciutadans, es pot dir que desapareixeria la base de la piràmide de satisfacció de necessitats de Maslow, la supervivència.

La clau actual que fa moure tot el sistema, substituït per un de molt més avançat, LA JUSTÍCIA, social i individual equilibrada, un dels primers defensors de la RB, PHILIPPE VAN (3) diu:

Una societat de mercat dotada d'una renda bàsica pot, en efecte, entendre's com una societat en la qual una part del producte es distribueix segons les necessitats de cadascú, com més elevada sigui aquesta renda universal, més voluntària serà la contribució de cadascú, una contribució que es veurà motivada més per l'interès intrínsec de l'activitat que per l'obligació de guanyar-se la vida.

Seguint tot això un conegut debat anomenat com “EL CONFLICTE AMB EL SURFISTA DE MALIBÚ”, on John Rawls (molt vinculat a la tradició calvinista), va usar l'exemple del surfista per explicar un punt significatiu de la seva teoria de la justícia. En la seva opinió, “els qui practiquen surf tot el dia a Malibú, haurien de trobar una manera de subvenir a les seves pròpies necessitats, i no podrien beneficiar-se de fons públics”, argumenta, “que si un està tot el dia treballant en una fàbrica, o fent classes en un institut, per què hauria de subvencionar al surfista que viu tan content, saltant les ones en banyador?” Sembla que negar-se a subvencionar als ganduls, que s'aprofiten del treball dels altres, forma part de la lògica mateixa de les societats justes, en la mesura en què el murri i l'espavilat viole en certa manera el contracte social. El sociòleg noruec Jon Elster va anomenar el conflicte del surfista com «OBJECCIÓ D’EXPLOTACIÓ», o rebuig de l'explotació dels qui treballen pels ganduls que reclamen solidaritat: seguint aquesta línia, ¿per què no es pot arribar al paroxisme de pensar que no és just que si hom treballa tot el dia, hagi de pagar el tractament del càncer de pell del surfista? Així, tanmateix, seria més probable que, també per justícia, si hi ha renda i temps, desapareguin les beques menjador o les escoles bressol públiques per als receptors de la RB, qui diu que no seria just que desapareguessin les beques universitàries, continuant tot això amb la justícia social com a pal de paller de la societat amb RB. El contrargument a la injustícia vers la societat que el surfista de Malibú malbarata recursos és exposat pel propi, Philippe Van Parijs,

en el seu combat dialèctic amb Rawls publicat a l´article ¿Per què s'haurien d'alimentar als surfistes? (4), és que “el surfista realitza actes maximitzadors d'utilitat social, en la mesura en què per a algú saltar les ones a Malibú pot constituir el fonament de la seva autoestima i de la seva identitat”; segons considera van Parijs, “no cal que existeixi una estricta reciprocitat en els intercanvis perquè la societat sigui justa”, fins i tot afirma que “quan veiem fer surf, l'espectacle és maco i ens entreté, doncs, ¿per què no alimentar-ho?” En definitiva el surfista augmenta la utilitat agregada. Encara que ho faci d'una manera certament diferent de com ho fa un professor d'institut o un mecànic. Ens trobem així al cap del carrer, a l'eterna dicotomia, ara entre “liberalisme de dretes o d’esquerres” car les dues visions neixen de considerar-nos a tots plegats lliures i iguals, subjectes no alienats, ni presoners d’estats uniformistes. La política econòmica pot perdre la referència del salari mercantilitzat com a mesura de benestar social, però la canviarà per la de JUSTÍCIA I COM INTERPRETAR-LA. Com el mateix Raventós diu:

Els mercats hi són i no marxaran, són part intrínseca de La societat, els mateixos mercats es presenten de moltes i diverses maneres, i la seva naturalesa és una qüestió d'opció política. Dir que un mercat es troba configurat políticament és exposar l'obvi, dit d'una altra manera, qualsevol mercat és, primer, polític, i després, econòmic. Un mercat lliure no existeix al món real més enllà dels llibres de text d'economia estàndard o -tal vegada, paradoxalment- en la prevaricació dels polítics que neguen el seu component polític, precisament per raons polítiques.

És “la prevaricació dels polítics” la que calla que el món es deu a ell mateix quatre cops la riquesa que pot produir i això és insostenible mentre parlen de plans d’ estabilitat i/o de creixement i “els mercats juguen amb les primes de risc”: la mateixa que passa de puntetes sobre la “mecanització/robotització” que substitueix de manera exponencial mà d’obra, és “la prevaricació dels polítics”, com a representants de les societats, la que ven només la part bona de la revolució tecnològica que tot just comencem, mentre d’altres encara no han finalitzat la revolució industrial; l’interès dels països més avançats vers la renda bàsica sorgeix quan aquesta revolució tecnològica porta associada una reducció massiva de mà d’obra, tota aquella que no porti un alt valor afegit a l’economia o bé, a feines en el sector serveis que no arribaran a una remuneració de subsistència digne, en un moment que l’estat del benestar, fins i tot en llocs on l’eficiència impositiva és l’enveja de tots, aquest s’està ofegant, és més econòmic pagar a tota aquesta “mà d’obra ociosa” una quantitat monetària que no pas sostenir tota l’estructura creada per arribar allà on l’individu no arriba: rendes d’inserció, prestacions d’atur de llarga durada, però també, fons de formació, beques menjador, escoles bressol, pensions de jubilació, etc. Segons la interpretació del concepte que ha de fer de pal de paller de les noves societats ocioses, LA JUSTÍCIA, ens podem trobar amb la implantació del pagament per ús a canvi d’anar augmentant progressivament la RB, perquè no és just que entre tots els que voluntàriament i lliurement paguem impostos suportem també unes estructures de què només se’n beneficiïn uns quants que a més, potser no en paguen i no contribueixen al seu manteniment: ens trobaríem amb un estat que ofereix uns serveis bàsics pactats en els contractes de ciutadania a canvi d’una renda per garantir la subsistència de tothom, s’obririen les portes a taxes generalitzades per serveis públics, copagaments i el que això porta implícit, privatitzacions per tal “d’aprimar” l’administració, fer sostenible tot el sistema públic i distribuir els recursos escassos dels impostos que els ciutadans lliuraríem, o bé treballant o consumint, de manera més voluntària com més elevada sigues aquesta RB.

–¿Tens renda i temps?, cuida els fills, fes tu el menjar de la família. Si tu tens renda, ¿per què he de pagar la teva assistència sanitària?, paga una mútua publico/privada amb preus mínims intervinguts per l’estat, fins i tot podria ser obligatòria i universal des del naixement fins a la dependència per l’edat o causes sobrevingudes. ¿Vols estudiar més enllà dels drets bàsics i tens renda? Paga els estudis, com que el que caldrà serà talent, les empreses i corporacions ja et becarien per integrar-te a les organitzacions, fins i tot es potenciaria la seva implicació en el finançament de l'ensenyament a canvi de la transmissió de coneixement, que serà allò que farà que un estat estigui al capdamunt. ¿Vols escriure poesia, teatre o guions de cinema? Fes-ho si et realitza, el talent també és això i cultura i distracció a tota la “massa ociosa” ens caldrà: ¿al cap i a la fi no és això el que defensa el neoliberalisme, entrar en sanitat, ensenyament, cultura i benestar social? Fet i fet, com diu Raventós, serà la prevaricació dels polítics que nosaltres escollim la que fixi el límit JUST, entre l’objecció d’explotació d’Elster i el borisme de Van Parjis i el tipus de societat en què ens convertim, perquè la revolució tecnològica ens arrossegarà a tots i la renda bàsica serà imprescindible; això és indubtable per qualsevol amb dos dits de front, ara si no ens agrada com queda la cosa: una gran capa social a l’ombrall de subsistència, una classe mitjana amb salaris i feines precàries i unes elits, compostes per qui aporti valor afegit, en qualsevol matèria i tots en mans de corporacions que quasi s’integrarien en els estats a base de consorcis des del naixement fins a la mort, sempre hi haurà algú a Malibú a qui culpar.

https://youtu.be/PSRJqyuTaCI

(1) http://www.sinpermiso.info/sites/default/files/monograficosp_2_renta_basica.pdf

(2) http://www.monografias.com/trabajos7/teju/teju.shtml#ixzz3zyy3ECvW

(3) http://docplayer.es/158904-De-cada-cual-voluntariamente-segun-sus-capacidades-a-cada-cual-incondicionalmente-segun-sus-necesidades-entrevista.html

(4) "Per què s'hauria d'alimentar als surfistes?", (Philosophy and Public Affairs, vol. 20, 1991, pàg. 101-131).

Lluís Amat i Roig

Nascut al delta del Llobregat, amb les arrels arrapades a la terra ferma, criat entre Gavà i les Garrigues, activista pel meu país a ciutat i aprenent al camp.

No sé on tinc un paper que diu que soc economista, però dels d'abans de crèdits i graus, de quan hi havien especialitats i tria Economia General i Sociologia.

Malgrat això pas n'he exercit, sempre he estat part del "sistema", començant com una boleta d´un rodet fins a ser una politja de transmissió, de comercial a executiu financer i a formar part del equip d´un polític.

Ara i com quasi bé tots, rebregat pel sistema , m'ho miro tot des d'un raconet perdut de les Garrigues, que no dirè que es diu L'Espluga Calba, perque vull que segueixi sent un raconet perdut. hi escric del que he estudiat, conegut, patit i gaudit.