Umberto Eco: nat a Alessandria, viscut a Milà i docent a Bolonya: una cala

Der name der rose (1986) va ser el nom que es va escollir per l’adaptació al cinema de la novel·la segurament més famosa d’Umberto Eco. La va dirigir Jean-Jacques Annaud, expert en un gènere que se’n va denominar melting pot, i que es caracteritzava per tenir la pretensió de fer gran produccions europees amb l’objectiu de fer front a les majors americanes en base a un producte cultural digne, comercial i majorment europeu. La realitat és que es rodaven en anglès i seguien els patrons de Hollywood ara i adés --la música, que desplega el clima d’intriga de forma brillant és de James Horner (Titanic, verbigràcia). Annaud va convertir l’atapeïda trama de la novel·la en una peli de lladres i serenos ambientada a la gèlida Edat Mitjana. Umberto Eco de seguida se’n va desmarcar (cosa que figura en els crèdits mateixos) encara que la pel·lícula, deslligada de l’original, sigui un entranyable lleure de cap de setmana, una història detectivesca amb un Sean Connery girat a James Bond jubilat i amb vista cansada (fra Guillem de Baskerville) i un enfilall de primeríssims actors i una posada en escena apoteòsica (la biblioteca, el croquis de la qual apareixia a la novel·la, s’ha convertit en una espantosa il·lustració impossible d’Escher).

Però és que Eco ha estat un pensador “engatjat” (paraula provinent del francès enraigé i que ve a dir una cosa semblant a compromès). És fàcil recórrer al tòpic de dir que fou una figura polièdrica: però en el cas d’Eco, s’adiu bastant a la realitat: L’home que ho sabia tot, va ser la capçalera de l’obituari de La reppublica, un dels mitjans on col·laborava. Ocasionalment. Perquè Eco tenia molta cura de les seves aparicions mediàtiques, no concedia entrevistes (no exactament: en concedia a qui ell volia, molt de tant en tant i per parlar del que a ell li semblava rellevant) i controlava tant com podia llurs intervencions. (Per exemple: ateu convençut --de fet va demanar explícitament un “enterrament laic”-- en comptes de mantenir una posició bel·ligerant amb l’Església, va preferir redactar un llibre epistolar amb el cardenal Carlo Maria Martini (l’etern candidat al Papat per part de l’esquerra catòlica): En què creuen els qui no creuen (Empúries, 1997).

Triple vessant

Mirant d’endreçar la vasta obra d’Eco, hom copsar tres vessants:

1. El tèoric de la semiòtica

2. L’escriptor de novel·les

3. L’autor d’assaig acadèmics on integra els seus coneixements críticament, de teoria literària, pensament, reflexió o teoria de la comunicació.

1. La semiòtica (o semiologia en el món anglosaxó) és la part del a lingüística que s’encarrega de l'estudi dels sistemes de signes, especialment en relació al llenguatge però amb conseqüències en altres àrees de les ciències socials.

Iniciaren les recerques Saussure (pare de la lingüística) i Pierce (semiòleg); Eco aprofundeix en l’estudi de la interpretació i del signe, d'una banda, i de la postmodernitat --un concepte sembla que ara una mica en desús-- per una altra, havent-se convertit en un referent en la matèria en els darrers 50 anys. En aquest vessant Eco és un un personalitat respectada dintre de l’Acadèmia i molt influent fora.

2. El novel·lista. En aquella dualitat pròpia de l’ésser humà entre el dir i el fer, Eco vaoptar per no fer-les excloents. Així, les novel·les,incorporen i sobretot despleguen les teories d’Eco en l’estudi de la comunicació (fins i tot a l’hora de promocionar-les comercialment). No farem un llistat de les seves obres i destacarem --ja ho hem fet a l’encapçalament-- El nom de la rosa. Il nome della rosa en l'italià original, fou editada el 1980 i traduïda en 1989 per Josep Daurella (el traductor habitual d’Eco al català fins a la seva mot) per l'editorial Destino. La història passa en un convent benedictí del segle XIV: una trama detectivesa en què el protagonista, fra Guillem de Baskerville, acaba essent derrotat, serveix de pretext per endagar una anàlisi històrica de l’Europa medieval. El convent es veu commòs per un seguit d’assassinats que coincideixen en el temps amb una trobada entre l’alt clergat vinculat al Vaticà i els puixants corrents franciscans que reclamaven un antitètic vot de pobresa --recuperant un hipotètic cristianisme primitiu que la jerarquia hauria menystingut. Tot plegat al voltant d’una biblioteca màgica i laberíntica on ningú no hi pot accedir (tret del terrible monjo cec, fra Jorge de Burgos, homenatge --o referència més aviat poc falaguera-- a l’altre gran Jorge invident, Borges), metàfora del coneixement que els benedictins serven de l’hostilitat dels temps medievals però que no semblaven disposats a compartir: i qui té la informació (en aquest cas, un llibre perdut d'Aristòtil, té el poder: aleshores i ara). La història de la novel·la, doncs, més que la descoberta del ritual assassí, és la escenificació i la lluita entre l’alt clergat i el baix, la introducció del romanç en la prèdica --amb l’objectiu de posar-la a l’abast de tothom--, etc. La pobresa i la democratització de l’accés al coneixement són essencials per entendre aquest període de la història perquè és el pern on s’agafarà Martí Luter per fer la Reforma i que, un segles més tard, seguint Weber, marcarà la línia de l’Europa de les dues velocitats: la del primer món, protestant, i la dels pigs: Portugal, Irlanda o Itàlia, (segons les conviccions de cadascú), Grècia (no catòlica però tampoc reformada) i Espanya (Spain), que han de ser arrossegats i als quals se'ls ha aplicat la primera crisi del segle XXI de manera immisericorde.

3. Autor de llibres de crítica i reflexió: Apocalíptics i integrats (Apocalittici e integratti) és un assaig de 1964 en la qual Eco obre la semiòtica als mitjans de comunicació. D’una banda, el mitjans permeten la formació d’una cultura de masses, el que antigament en diríem una cultura popular. Passa que sovint aquesta cultura en realitat és una autèntica incultura i els mèdia són un mitjà d’analfabetització progressiu. En aquella època no havia aparegut internet, però Eco tampoc en tenia una opinió gaire millor: “Si la televisió havia promogut al ximple del poble, davant del qual l’espectador se sentia superior , internet ha promogut el ximple del poble com a portador de la veritat”. I encara: “ les xarxes socials donen el dret a parlar a legions d’imbècils que abans només parlaven a la taverna després de prendre un got de vi, sense fer mal a la comunitat. Abans els feien callar ràpidament, però ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel” (La Stampa).

Per aquesta raó reclamava un ús crític de les xarxes i un aprenentatge de la seva utlització.

L’home i els llibres