Sobre esquerres i dretes. I sobre rebels i esclaus

Joan Anton Mena, home vinculat a Barcelona en Comú, desgrana un enfilall de casos de corrupció. És twitter, esclar, una piulada, menys de 150 caràcters i no pot ser més explícit: només els enumera. Fa una llista de 10: la tesi, segons rebla al final, és afirmar que tots provenen de la dreta. En castellà, que així ens entén tothom i Mena acaba de prometre el càrrec de diputat a Corts. Però si ens ho mirem bé, aguaitarem entre línies un altre detall: dels 10 citats, 7 són catalans (en sentit ampli, incloent-hi, esclar, Matas i Barberà: per cert, de l’exalcaldessa de València en diu Rita, com si fos familiar o com si pel fet de ser dona no calgui anomenar-la pel cognom: de Matas no en diu Jaume o de Pujol, de qui el nom és proverbial, no diu en Jordi: curiós, si més no). La conclusió a la qual arriba Mena és que la corrupció és cosa de polítics de dretes: de forma i manera que queden

exclosos: a) polítics d’esquerres, b) tothom qui no sigui polític (per tant, Rato, que abans de manifassejar targetes opaques havia estat ministre, sí; però Blesa, el cervell executor de l'estafa de Bankia, com que no tenia carnet del partit, no: en fi): per tant, Wolkswagen, Amazon o Vitaldent no deuen existir, a parer de l’esquerranós Mena.

La resposta de Rufian

La corrupció no es pot encloure exclusivament en la disjuntiva dretes-esquerres ni tampoc (només) la d’espanyols-catalans. Fóra tendenciositat i mala fe. Estarem tots d’acord a considerar que la corrupció en el cas espanyol (i no només espanyol: recordem Itàlia, Grècia, Catalunya --el nefast cas Palau-- o el malaguanyat Bérégovoy, que se suïcidava en 1993, a França, per exemple) és

sistèmic. Ço és: el mecansime de partits i donacions fosques provoquen les comptabilitat creatives i les llibretes B.

Segons expliquen els entesos, el sistema de finançament del partits és insuficient pels diners que es gasten. I com que la contenció econòmica sembla una heretgia (en segons quins aspectes: la política, la publicitat, el futbol, etc.) el que s’ha de fer és augmentar ingressos. Així, hi ha personatges que acepten exercir de testaferro (Josep Maria Sala al Psc, per exemple), o sigui, posen el cap per aconseguir les

donacions i en l’endemig i atenent l’alt risc que comporta el càrrec, fiquen cullerada. I avui pau i demà glòria --perquè en la majoria de casos no se’ls enxampa, encara que suara els mitjans pretenguin transmetre’ns el contrari.

Impunitat

La sensació d’impunitat, evidenciada en el casos de Fabra a València i de Rato a Bankia, es fonamenta en, a) una ignorància congènita i b) una superxeria fastigosa --la mateixa que gasta Rajoy negant la salutació a Sánchez o que empra Sánchez desqualificant d’antuvi partits nacionalistes catalans el concurs del quals necessita al preu que sigui). Però també (c) en la síndrome “del 3 per cent”: o sigui, la del cas que s’investiga i s’arxiva o del que ni tan sol s’investga. Com a mostra dos botons, un del passat i un altre de ben actual: ¿algú sap què va passar en les adjudicacions de les entrades anticipades dels Jocs de Barcelona, per què es van adjudicar al Banesto de Mario Conde i no a La Caixa, que tenia –i té—una xarxa d’oficines infinitament millor?, ¿Com és que una generació sencera de polítics que apuntaven amunt van desaparèixer després de l’esdeveniment: parlo de Vallverdú, Truñó, Subirós (que un dia podria escriure unes memòries parlar de què va fer amb el pressupost de l’Olimpíada Cultural) o l’egregi –i perdut—Josep Miquel Abad (ep: a la Viquipèdia no té entrada pròpia i només se’l pot trobar a “Bandera roja”, grupuscle del qual va formar part abans de dirigir Planeta i Vueling... en fi) , etc.?

Josep Miquel Abad abraçat a la gallina dels ous d'or

L'escriptor subvencionat Pep Subirós

L'inefable Jordi Vallverdú

Enric Truñó ben condecorat

N'hi ha que tenen sort, n'hi ha que la sort la tenen a estones i n'hi ha que ni l'ensmen de llum, com qui subcsriu aquest text

Rato brindant

Rato cap al jutjat

Rato vs Blesa

Rato detingut

I l’altra: ¿algú pot explicar sap per quina raó tarden tant les pobres del Tgv o per què s’han hagut de veure afectats, i ja porta anys la broma, els recorreguts de distàncies curtes per la construcció d’una xarxa de totes totes deficitària i reverteix menys en la societat que el servei de rodalia? Deixem-ho ací.

Polítics pobres

La Cup va aplicar-se un règim en què els seus parlamentaris podien cobrar entre 1400 i 1600 euro al mes, segons necessitats familiars. De seguida, Podem-Colau s’hi van voler afegir --però van trobar impediments més o menys legals i es va decidir ajornar el tema sine die--, per bé que sembla que, en net, després d’impostos i abans de les nombrosíssimes dietes de representació, Colau s’embutxacaria 2200 euros al mes, que sincerament no és gran cosa.

Perquè el tema és: ¿quan cal pagar als polítics? ¿Estan ben remunerats atès que tenen accés als mitjans hi ha un seguit de prebendes (les dietes, per exemple) i contactes a alt nivell amb l'empresa privada que laresta de mortals no tenim però que han de renunciar a una carrera hipotèticament més lucrativa carrera en el món privat? Aquesta és una qüestió llarga i difusa. A principis del selge XX, va succeir el mateix en el món de l’esport: si s’havia de defensar un esport amateur o un de professional. Encara que sembli una paradoxa, els que defensavan l’esport aficionat eren els rics que feien vela i motorisme, pràctiques que pel seu cost eren privatives de la seva classe social. Els futbolistes, que només necessitaven una pilota i un bocí de trespol mitjanament aplanat, sostenien la necessitat del professionalisme per poder millorar en el seu art i fins i tot, a la llarga, dedicar-s’hi exclusivament.

En política, doncs, el mateix. L’aristocràcia anglesa no entenia que els obrers pretenguessin transcendir les empipadores trade unions i ficar-se en la cosa pública: gent pobra i per conseqüent, fàcil de corrompre, pensaven. Gent barata que costarà molts diners, deien. A l’altra banda, els treballadors eren del parer que la democràcia havia de ser general i de la mateixa manera que progressivament el vot es feia universal, tothom tenia dret a accedir a càrrecs públics i ben remunerats de manera que els permetessin una formació més àmplia i pertinent que tenien vedada per raons econòmiques.

Al nostre país, cobra més un policia autonòmic que un professor universitari titular que just hagi començat (abans de congressos i festes diverses, ep): això és així, i potser cal que ens ho plantegem.

De moment, mirem de no jugar amb la corrupció perquè si engeguem el ventilador veurem que la merda a tothom enganxa.

Clara de Provença

@ClaradeProvença a néixer a Quart (Gironès) al segle XX. Va començar estudis relacionats en Política i en Llengua i Literatura. El 2005 es va traslladar a Londres i el 2010 va tornar al país ampliant estudis (Mitjans de comunicació) començant una intensa i combativa obra literària