En record d'Alan Rickman: l'actor més gran i la persona més discreta

Hi ha articles més agradables d’escriure i d’altres que no ho són tant. Els obituaris són els menys agraïts. Se’n parla per tot arreu i generalment, acaba cansant. Els redactors tiren de viquipèdia i de The guardian (com hem fet ací) i llencen a la xarxa els mateixos llocs revisitats que reboten fins a l’infinit. Nosaltres arribem tard --relativament: la mort, poc o molt, ens espera a tots-- i justament hem mirat de pair l’allau de notícies aportant, al costat de la informació regular, alguna dada que s’hagi pogut escapar en els intersticis del magma informatiu. I feta la prèvia, comencem.

Shakeaspare a tot hora

És freqüent remarcar que els grans actors anglesos tenen una formació shakespiriana. Rickman també (vet ací el Sonet 130, joiosa meravella).

My mistress’ eyes are nothing like the sun; Coral is far more red than her lips’ red; If snow be white, why then her breasts are dun; If hairs be wires, black wires grow on her head; I have seen roses damasked, red and white, But no such roses see I in her cheeks; And in some perfumes is there more delight Than in the breath that from my mistress reeks; I love to hear her speak, yet well I know That music hath a far more pleasing sound; I grant I never saw a goddess go My mistress when she walks treads on the ground. And yet by heaven I think my love as rare As any she belied with false compare

(Per sentir l'off, cliqueu damunt de la "e" de "compare")

Tot i haver començat estudis de disseny gràfic, de jovenet, Alan Rickman, de família gal·lesa i catòlica del nord de Londres, va entrar en contacte amb el món del teatre i va veure clar que havia de tirar per ací. Va estudiar a la Rada (The Royal Academy of Dramatic Art, fundada el 1904) i va fer teatre ja de ben jove però l’èxit --mundial, o sigui en la dimensió espai-temps on ens trobem nosaltres-- no li va arribar fins a relativament gran, just passats els 40. Professional seriós, premiat (no va rebre l’Oscar ni falta que li feia) i respectat, ha estat un actor extraordinari i una persona humil i discreta que ha compaginat protagonistes de primera volada amb secundaris en produccions petites.

Lluny del brogit de la indústria, Rickman representava el madur infinitament atractiu, amb cabell blanquinós, posat ambigu --en el sentit ampli: tant, que se’l va associar al moviment gai, amb el qual compartia lluita però no pràctica--, tan moral (malfactor fílmic conspicu, com veurem) com sexual (el coronel Brandon que s'endú a Kate Winslet a Sentit i sensibilitat, o el vescomte Valmont de Les amistat perilloses (al teatre), etc.).

L’actor

Graduat per la prestigiosa Rada el 1979, de seguida col·labora en adaptacions de Shakespeare (hi ha una producció dels anys 80 de la Bbc on interpreta un bregós germà Montagut, cabell larg i pantalons ajustats --de dolent, esclar-- a Romeo i Julieta) i es farà conegut a la Gran Bretanya pel Valmont de Les amistat perilloses.

Professional de la dolenteria

Amb aquest currículum, un físic particular (evidentment que no fou ni un Michael Fassbinder ni un Brad Pit) i una veu de tro (hi tornarem) és cridat per interpretar tres dolents consecutivament que marcaran la seva carrera: de menys a més: Robin Hood: Prince of thieves (1991, al costat del pobre Kevin Costner), Die Hard (1988, cara a cara amb un altre actor adés ple de carisma, Bruce Willis) i l’originalíssima Quigley Down Under

(1990, al costat de Tom Selleck, enmig d’un inquietant desert australià infestat de temibles dingos, mena de despietats gossos salvatges: un western crespuscular amb aborígens de color de pell verd-blau, una primerenca Laura Sangiacomo i hisendes pornogràfiques comandades sense misericòrdia per un Rickman que recorda de lluny al Di Caprio de Djano Unchained (2012): la pel·lícula, molt remarcable però que no va funcionar i avui no té ni una entrada a la Viquipèdia, tristament).

El dolent

Un cop interpretat el xèrif de Nottingham en l’enèsima versió de les rondalles de Robin Hood (en una pel·lícula que no ha passat a la història) Rickman es proclama mestre en l’art de la dolenteria encarnant un terrorista europeu --clixé somniat-- que encapçalava un grupuscle d'homes armats provinents d’un incert país de l’est acabat d’alliberar del jou soviètic, anomenat Hans Gruber; a les ordres de John McTiernan s’havia d’enfrontar a un aleshores tendre i estimulant (sortia de Moonlight, l’envitricollada sèrie de televisió) Bruce Willis. A mesura que avançava la història la samarreta de Willis s’anava esparracant i enfosquint i el seu físic es deteriorava mentre Rikman galanejava un vestit fosc impol·lut que el protegia de la lletjor i de la trencadissa de la “jungla” de vidre i ciment on s’havien tancat.

I després

Doncs ben aviat arribaria el moment de canviar de bàndol. Comença un fecund període de col·laboració amb la gran Emma Thompson (a qui també se’l va relacionar sentimentalment sense que cap dels dos en donés cap motiu objectiu) en el qual el madur de cabells grisos i arts amatoria refinada comença a seduir a tort i a dret. A Sense and sensibility (1995), Ang Lee com a director i Thompson en el guió recuperava per la pantalla gran (i pel gran públic) a Jane Austen, escriptora anglesa fonamental del tombant del XVIII al XIX.

El 1997 arribaria una joia extraordinària, la irrupció (primera i penúltima) de Rickman darrera de la pantalla en la meravellosa The winter guest (El convidat d’hivern). Una majestuosa Emma Thompson ha de fer parella i barallar-se amb el personatge més difícil que hom pogués concebre, una senyora gran d’ulls blavíssims i rostre estranyament semblant al de Thompson: l’actiu Phyllida Law , la seva mare en la vida real.

En l’entremig, Rickman es va divertir tornant al paper del malfactor impenitent a Bob Roberts (1997, primera i irregular tot i que meritòria opera prima de l’actor Tim Robbins) i a Michael Collins (1996, Neil Jordan), on interpreta un oportunista primer president de la República d’Irlanda, Earn de Valera, que deixa que Liam Nesson-Michael Collins deixi la pell contra els violents anglesos per aprofitar-ne les despulles i declarar la independència).

Encara, entre moltes altres coses, farà una col·laboració –enmig de l’ambigüitat que el caracteritza i amb el cabell tenyit d’un negre pel cap baix dubtós-- a Harry Potter (la llegenda diu que a petició expressa J.K. Rowling) i Love actually, comèdia sense suc ni bruc tret de donar-nos l’oportunitat de tornar a poder gaudir de la parella Rickman-Thompson, ara en una comèdia ensucrada però amb espurnes de delicatessen (vet ací la sorpresa del nostre final).

La vida i l’obra

Si escandallem en la filmografia –i en l’hemeroteca: sovint no s’ha ni estrenat-- el podrem trobar en projectes més personals, com My name is Rachel Gorrie, obra de teatre basada en els correus electrònics creuats entre aquesta activista americana pels drets humans i una periodista de The Guardian que va morir esclafada pel buldòzers israelians en una manifestació a Gaza (no va estrenar-se als Estats Units per pressió del lobby sionista i això va aixecar un petit rebombori entre la bohèmia engatjada novaiorquesa). I el 2015 (encara) va dirigir --i cointerpretar-- la seva segona pel·lícula, A little chaos,

on se’l veu un xic envellit... i que no ha arribat a estrenar-se a la península de Konilòsia en la qual vivim –i per tant, no en tenim opinió.

Una vegada va confessar que he nascut amb un carnet del Partit Laborista (“card-carrying” o l’original), manera bon xic orgullosa i resignada de pertànyer al partit d’esquerres anglès però que del qual l’en separaven un mar de diferències (Blair, les retallades, les Açores, etc). Al seu costat hi va tenir Rimma Horton, d’ençà d’un 1965 en el qual van decidir anar a viure plegats; Horton fou regidora pel Partit Laborista a Londres (1986-2006) i Professora d’economia a la Universitat de Kingston. Varen decidir casar-se el 2012 a Nova York en una cerimònia provada: em sembla que no és un detall superflu tenint en compte que va morir de càncer i si fem una comparació de les dates i el probable desplegament de la malalta fatal.

Encara en 2015 participaria en Eye in the sky amb Helen Mirren, i el 27 de maig s’ha d’estrenar Alice Through the Looking Glass , pel·lícula sota l’empara de Tim Burton on posa la veu a Absolem, l’eruga.

Més que significativament, el novembre (atenció, perquè moria el 14 de gener) feia el seu darrer treball, aquest meravellós curt, com no podia ser d’altra manera ara mateix, en suport als refugiats de Síria :

This Tortoise Could Save a Life

La veu

Sempre ens quedarà el somriure entre malèfic i encantador de Rickman (fora de la pantalla sembla que més aviat del segon). I a pleret recuperarem la seva veu. En català (i en castellà) normalment el doblava l’actor Ernest Àurea, home de veu metàl·lica i poderosa. Però no ens el perdem --d’ací el sonet e l’encapçalament.., si en tenim l’oportunitat, en versió original. Segons la viquipèdia, un estudi universitari va trobar que la veu (masculina) més seductora de la història estava entre la de Michael Gabbon, Jeremy Irons i Alan Rickman: i des d’aquest humil escó, no podem fer res més que subscriure-ho.

I vet ací el bonus track: els actors resen que la vida és fàcil i que la comèdia és difícil. Rickman no va fer gaire comèdia: i aquest esquetx no va gaire més enllà del geni dels protagonistes, l’incommensurable Rowan Atkinson i l’ací antagonista Rickman: ambdós desprenen energia, simpatia i rialles: i fer riure és molt més difícil que viure. Dura tres minuts i paga absolutament la pena:

L'escena del collaret o embolicant el regal