Acord o xantatge polític?

Podria començar aquest article cridant Al·leluia! Per fi! O Gràcies president!, però sincerament, desprès de tres mesos d’agonia, desconcert, decepció i de llegir desenes d'interpretacions i declaracions sobre el que podria passar, l’únic que puc dir és que només hi ha un guanyador en aquest embolic cap a la investidura: Artur Mas. Algú em dirà que això és contradictori, Mas ha fet un pas al costat, finalment ha cedit a la pressió s’ha retirat a temps, posant per davant la seva responsabilitat política. Ha salvat el procés! Llavors jo em pregunto, si realment fa un pas al costat, si no fa gaire ens deia que podia ser el primer o l’últim de la llista, ara per què fa la següent afirmació?: "No renuncio a tornar-me a presentar, la porta queda oberta, en funció de com vagin les coses".

Ell és el protagonista, ho ha estat sempre i ho seguirà sent. Qui deia que mai seria un obstacle pel procés, ha permès que haguem estat tres mesos esperant que la CUP, amb només 10 diputats, decidís cedir dos vots o no. Per què Mas no va fer una proposta com la d’avui fa tres mesos? Ho sento però no em crec que hagi estat una decisió de fa poques hores. El passat dijous ens va fer un monòleg a TV3 (es podria haver estalviat els presentadors), dient que no tolerava la hipocresia i el populisme, tot reiterant que ell era el candidat i sinó, eleccions. I increïblement en 24/48 hores fa una proposta que el deixa com a heroi nacional i a més garanteix la seva continuïtat com a líder (encara que no tingui càrrecs, ell sempre serà El President que va fer possible el miracle del procés). Perquè no tan sols seguirà prenent decisions a l’ombra, sinó q ho deixa tot lligat i ben lligat per a que “l’estabilitat parlamentària" passi per un xantatge, alhora que càstig, cap a la CUP, que segons ell ha comès molts errors (en canvi sembla que JxSí no ha comès cap, visca l’autocrítica...).

12512054_10153499636295547_1800156115_n

El tot

Em sorprèn que desprès de tot la CUP hagi signat un acord amb 5 punts que la defineixen com a única responsable d’aqueta agonia, i a més els humilia deixant-los sense capacitat de fer oposició real (el punt 1 fa de la CUP un instrument més dins del futur govern). Han reconegut la lentitud, han assegurat que la seva cessió només és per garantir tirar endavant el procés, però tot això no els hauria de deixar sense força al Parlament per pressionar en els aspectes més socials.

Encara és aviat, tot i que una part de mi desconfia moltíssim de les intencions dels que sempre han pres les decisions de govern, no negaré que una altra part de mi se n’alegra de que finalment hi hagi un acord. El que semblava un capítol interminable per fi s’ha acabat i engeguem un de nou, també complicat, llarg i incert. Només cal esperar, i que ningú s’oblidi (sobre tot la CUP) del pla de xoc social, de les que són realment les prioritats d’un procés cap a la republicà catalana, i que passen per solucionar i revertir una realitat crua, plena de desigualtats i lligada a un sistema econòmic en què la majoria social resta oblidada.

Patrícia Ordóñez és llicenciada en Humanitats i màster de Gestió cultural. Voluntària de l'Associació Llibres Lliures des de 2013 i d'Amics de la UNESCO de Barcelona (2010-2015). Fotògrafa amateur, apassionada de l'art i la literatura. Actualment treballa d'interina a la Generalitat de Catalunya