Buscar

Petit record del gran cantant Colin Vearncombe, altrament conegut per Black

David Mallol F
27 ene 2016
6 Min. de lectura

Nascut el 26 de maig de 1962 va començar la seva carrera discogràfica el 1981 per bé que l’èxit li arribaria amb el tombant de la dècada. En aquell temps no existia internet (de debò!) i la canalla amatent havia d’enganxar l’orella a la ràdio i als programes televisius diversos en què s’omplien els forats amb un gènere aleshores en alça, el videoclip. Era l’època en què sonava la Cadena 13, provinent d’un intent malaguanyat de construir una xarxa al voltant del mític diari Avui, que molt de tant en tant tirava alguna peça d’autor indígena i sempre gastava locutors del país; lluny de la desconnexió mediàtica d’ara, on es tallava el bacallà era en una mena d’invent anomenat Los 40 principales, originat en l’antiga Ràdio Barcelona del carrer Casp que la monarquia parlamentària va ofrenar per construir aquell magnífic aparell de propaganda (en el pitjor sentit del terme) que fou l'anomenat Grup Prisa (avui gairebé desaparegut). En aquella emissora sonava molta música espanyola, generalment negligible (¿qui se’n recorda d’un grup de germans madrilenys que es feien dir Mecano?) i d’altra provinent pràcticament en exclusivitat de la cultura anglosaxona. Cop en sec hom recorda Rick Astley, de veu potent i tupè corprenedor que faria les delícies dels adolescents del segle XXI i el seu

antagonista, un grec que es feia dir George Michael i que s’entestava en fer videoclips on ballava i tocava la guitarra --condicions per les quals no havia estat dotat. Justament les guitares elèctriques tocaven retirada i eren substituïdes pels sons greus de bateries i percussions amplificades fins a l’infinit (bum, bum; bum, bum) per ginys japonesos de color negre.

Enmig de tot plegat, un jove anglès d’aspecte tímid i cabell pèl-roig (de vegades recollit al clatell), va aparèixer a l’arena de forma enlluernadora. Un disc rodó, una promoció esplèndida, un èxit magnífic. Colin Vearncombe, nom darrera del qual s’amagava Black va ser llançat proposant una música diferent, més propera al jazz o als estàndards (hereu de Brian Ferry, en deien, que ja declinava amb aquell Slave to Love que les 9 setmanes i mitja de Kim Basinger i Mickey Rourke van immportalitzar) dels 50 i 60, s’allunyava del rock and roll i oferia una música tranquil·la, relaxada, sentida i amb una lletra imbuïda d’un lirisme escaient i just del tot aliè al seu temps.

El disc

Tot i que la cançó Wonderful Life és del 1985, en veritat va fer-se famosa el 1987, tercer senzill (dels discs molt potents les empreses discogràfique es podien permetre el luxe d’extreure en single fins a tres cançons!) després que The sweetest smile no acabés de fer forat (tot i ser una cançó plena de mèrit) i que Everything’s coming up roses ja comencés a perfilar-se com una peça a ser tinguda en compte. Les tres foren aplegades en el mateix disc, batejat Wonderful Life, i el tercer senzill, que cantava aparentment la joia d’una vida meravellosa es va gravar amb lletres de motlle al frontispici de la història de la música contemporània.

Èxit de públic, ovació de la crítica, música polidíssima, peça rodona.

La cançó

Molt poca gent, llavors i ara, escolta la música per la seva lletra: bàsicament perquè no l’entén. És un fet acomplert al qual sembla que tots ens hi haguem avesat. Aleshores la veu queda convertida en un instrument més. Així i tot, Wonderful life ja desprenia un hal·lo en el qual indestriablement s’hi barrejaven els dos factors. Heus ací la lletra en anglès:

Wonderful life

Here I go out to sea again

The sunshine fills my hair And dreams hang in the air Gulls in the sky and in my blue eye You know it feels unfair There's magic everywhere Look at me standing Here on my own again Up straight in the sunshine

No need to run and hide It's a wonderful, wonderful life No need to laugh and cry It's a wonderful, wonderful life

The sun's in your eyes the heat is in your hair They seem to hate you because you're there And I need a friend oh I need a friend to make me happy Not stand here on my own Look at me standing Here on my own again Up straight in the sunshine

No need to run and hide It's a wonderful, wonderful life No need to laugh and cry It's a wonderful, wonderful life

I need a friend, oh I need a friend To make me happy, not so alone Look at me here Here on my own again Up straight in the sunshine

No need to run and hide It's a wonderful, wonderful life No need to laugh and cry It's a wonderful, wonderful life

Wonderful life Wonderful life

i en català:

“Viure és tan meravellós

Aquí estic, sol davant del mar.

El sol cega els meus ulls, però segueixo lluitant.

Sé que podré si em feu costat.

Els meus ulls ploraran, però no defalliré.

Com una roca segueixo aquí ben ferm.

Em queda esperança.

No vull plorar mai més,

Perquè viure és tan meravellós...

No vull fugir mai més, Perquè viure és tan meravellós...

Sempre us tindré ben a prop, amics meus.

Us necessito tant, sou part de mi.

Sense els amics, oh sense els amics,

res no té ja sentit.

No em sento sol.

Mireu-me bé, segueixo aquí ben ferm.

Em queda esperança.

No vull plorar, mai més.

Perquè viure és tan meravellós...

No vull fugir, mai més.

Perquè viure és tan meravellós.

No vull plorar, mai més.

Perquè viure és tan meravellós...

No vull fugir, mai més.

Perquè viure és tan meravellós...

Viure és tan meravellós..."

Després de l’èxit indiscutible, el silenci. L’himne generacional no tindria continuïtat --cosa que l’enaltiria més si encara fos possible. Després hi hagueren enregistraments meritoris (I can laugh about it now, 1989, o Fly up to the moon acompanyat de la veu meravellosa de Sam Brown) però en la seva discografia només destaquen les reedcions de Wonderful life (en 1987 per Austràlia, en 1991, en 2013 remasteritzada i el 2015 en una versió que reprenderem). El noi discret de Liverpool semblava no va saber acceptar el nou estatus de personatge de notorietat mundial. Va publicar més discs (8 amb el nom Black i 6 amb el seu) però no reapareixeria fins el 1998 --amb sordina-- i ja res no tornaria a ser igual.

El 2014 va fer una campanya de micromecenatge per poder arranjar un disc que es pogués descarregar de franc i (sobretot) encara tindria un especial lluïment --no prou remarcat, molt possiblement-- quan algú va recordar-se’n d’ell perquè omplís l’atapeït cartell del disc de la Marató de Tv3 del 2015 (atenció: ací va passar bastant desaparcebut però en canvi està convenientment anotat en la versió anglesa de la Viquipèdia). Una traducció curiosa no feia esllanguir gota la potència immoderada de l’original, gairebé sense cap retoc ni arranjament --ni falta que li feia. Era realment com aquella espurna final, potser no la més perfecte però sí la més refulgent, que fa un estel abans de desaparèixer i tornar a compactar-se amb la foscor de l’univers. Amb una dicció respectable i el mateix to malenconiós i sensible dels anys 80, un Vearncombe al qual els anys si més no aparentment li havien fet un favor (una altra cadena en el mite: lluny del cantant que arrossega panxa pels platós per treure quatre cèntims d’una vella glòria que ningú no recorda, Black brillava més atractiu que mai) reapareixia d’aquesta faisó, i la música tornava a lliscar esplèndida, apropiada, fina com el fluir del riu.

Vet ací la història del magnífic cantautor--una altra raresa en el seu moment-- que fou batejat Colin Vearncombe i mundialment reconegut per Black, figura insigne de la música de finals del segle XX, lletrista excels, personatge contingut, enemic de focus i de safareig, cantant de primeríssim ordre.

La lletra, que desprèn una tristor que no té res a veure amb el títol, diuen que diu que se li va acudir el dia que la seva primera dona (ara vivia amb la segona i tres fills en una ciutat d’Irlanda, conseqüentment aïllat del brogit del món) li va demanar el divorci. Vearncombe manifestava, un cop separat i enmig d’un tràfec d’entrevistes i promocions en els quals complia però es notava foraster, que el dia que es va casar va ser el més feliç de la seva vida: i que la cançó havia sorgit d’aquesta barreja tràgica que desprèn la felicitat perduda, aquell sentiment que no podem recuperar, inassolible i que no sabem, definitivament, si és alegre o trist, dolç o fat, bo o dolent, positiu o tòxic. Una autèntica lliçó moral, de poesia i de música. Gaudim-ne i deixem que se’ns erici la pell quan sentim l’entrada dels violins: