Esperança (i instint de supervivència)

Instint de supervivència

Els éssers vius han estat posats a la terra per sobreviure: “agafeu dos pans i dos peixos, aneu i multipliqueu-vos”, diu que resen les escriptures. Si la política és l’art de la gestió de la quotidianitat, no ens estranyi que s’apropiï de la màxima: mutar per sobreviure: i --corrrelat necessari-- sobreviure per arribar a la fi, assolir l'objectiu.

Els darrers tres mesos han estat d’una duresa inconcebible dintre del moviment sobiranista. En el pitjor dels casos, el sobiranisme ocupa el 49% de l’electorat (tema sobre el qual s’ha especulat molt i massa; primera: això, no implica que el 51% s’hi oposi; segona: no s’ha valorat, per exemple, el vot per correu) però ha entaulat una batalla fratricida, per raó de la impossibilitat d'assolir una majoria estable al Parlament, gairebé sense sentit. El peix gros era una coalició amb contradiccions internes (¿per què Mas i no Junqueras?, o pitjor, ¿per què Puigdemont i no Junqueras, o Casals o qui fos, ai las?) i el petit un monstre procedent del centre de la terra i amb la força d’un volcà però amb la mateixa incapacitat de reacció davant dels obstacles que anaven interposant-se en el camí: la fi. Dins de la Cup hi bullen --de vegades literalment-- sensibilitats diferents; i tot i que és evident que hi ha una zona de frontera entre ambdues formacions (el gros i el petit), la veritat és que cadascú té un calador divers: la Cup ataca l’anomenat cinturó roig (avui carbassa de cs i descolorit de colau, per entendre’ns) i a la muntanya de Guimerà (Berga, verbigràcia). JpelS s’escampa més equitativament per tota la geografia però reeïx lluny de les conurbacions Bcn-Tarragona (i la més negligible demogràficament de la Valh d’Aran) i fa el cim, no pas per casualitat, a la terra de Puigdemont.

La investidura de Carles Puigdemont com a 130 President de la Generalitat representa un èxit per la democràcia però també planteja dubtes i neguits. Han estat tres mesos de negociacions duríssimes que han provocat una forta erosió en el moviment.

Cadascú veu el que li sembla

En el transcurs d’aquests mesos (que tenien l'agreujant de l'ajornament injustificat d'un any i mig per part del Govern Mas, després del 9N) el mitjans, en sentit ampli, han jugat un paper decisiu: el país es distribueix, sumàriament, d’aquesta manera: la premsa escrita és molt majoritàriament unionista: els mitjans d’obediència estrictament espanyola viuen fora de la realitat --cosa que per se és un avantatge--, tal com assenyala un dia sí i un altre també Ramon Cotarelo fent referència a El País; els escrits a Barcelona estan en dos blocs: moderadament en contra, La Vanguardia i El Períodico (el director d’aquest darrer, Enric Hernández s’ha permès piulades incendiàries i allunyades de la veritat); a l’altra, l’Ara i El punt-avui clarament a favor: s’esdevé la circumstància que aquests diaris tenen una difusió en paper reduïda però en canvi una repercussió, via xarxa, mot més gran el que fóra previsible (per exemple, els tant compartits editorials d’Antoni Bassas).

A la tele encara és més extrem: tots els mitjans són obertament antiprocés tret de Tv3 (i la resta de canals de la Corporació), que hi va a a favor però moderadament: ara, l’audiència de la Tvc és molt superior a la de la resta d’emissores. (Les emissores no generalistes, estil 8tv tenen un impacte, de moment, gairebé residual).

A la ràdio canvia el panorama: l’audiència és molt majoritàriament de Rac1 i Catalunya Ràdio, per aquest ordre (no és tampoc cosa de l’atzar que Rac1 hagi assolit els millors resultats just quan els editors dels seus programes s’han desenrotllat desimboltament independentistes mentre l’emissora de la Generalitat es veu amb el ròssec de ser “oficial”). I encara una de millor: Rac1, el mitjà més obertament en favor del procés té part del seu accionariat en mans del Grup Godó, el propietari del qual és un dels membres de l’anomenat “grup del pont aeri”, lobby de pressió espanyolista i alhora amo de “La Vanguardia”, com hem dit, moderadament proespanyol.

I a sota rugeix la marabunta: ço és, twitter i facebook. Intentar escandallar el sentit en aquest mitjans és directament impossible, fins i tot en el cas que una persona tingui --o miri de tenir-- controlats els emissors i, conseqüentment, provi d’aïllar-se del brogit extern. De fet, el gran esquinçament dins del catalanisme ha estat a la xarxa. Però és més que probable que des de la xarxa s’hagi arribat a la conclusió que calia rectificar: rectificar per sobreviure.

Rectificacions

L’acord que proposava JuntspelSí era Mas president i pla social de menys de 300 milions d’euros. Tenint en compte que el pressupost del govern està al voltant del 17000 milions, no és pas poca cosa; i havent esguard que Mas va guanyar les eleccions --malgrat, ja ho sabem, no encapçalar cap llista, etc.--, semblava lògica la seva elecció.

A l’altra banda, la Cup reclamava un pla social (aquest sí, de ”xoc”, terme que el periodisme d’aigua d’aixeta no deixa d’emprar ací i allà, sense saber què significa i endut per la inèrcia, les conferències de premsa i el devocionaris de primer de Ciències de la Informació) de 5000 milions--plausiblement inassolible atès l’estat dels comptes del Govern-- i un canvi en el nom del president. Prohoms cupaires s’havien cansat de proclamar que el problema no eren noms (aquella baixesa en què només hi pot caure algú del nivell de Colau: “¿Independència? Segons qui en porti el timó”: en fi) sinó en els "què i el com". (En aquest sentit, aquest document és molt gràfic: "La Cup investirà a aquell que intervingui en la declaració de la dela independència de Catalunya", Vilanova, 12 de setebre de 2015).

Molt bé. Però a l’hora de la veritat, aquest reguer de pólvora que ningú no sap on té l’origen ni qui l’ha engegat que sermonejava “no investirem Artur Mas” s’ha encès i ha explotat a les mans: ¿no haguera estat més intel·ligent, ni que fos des d’un punt de vista tàctic, acceptar Mas i a canvi aprofundir en les mesures socials? Segurament, però l’esdevenir de les coses han anat tal com provem d’explicar-les.

La pressió (l’anomenat pressingcup) s’ha enfrontat a la hiperventilació (terme encunyat per l’altra banda per fer referència als opinadors més enderiats en la causa de JpelSí i més concretament de Convergència). La societat ha sortit al carrer (o sigui, s’ha esplaiat a twitter). Un ble de desesper amençava d'ensenyorir-nos-ens; tres mesos inacabables de reunions, entrevistes en programes de màxima audiència, aclucades d’ull i retrets a parts iguals, declaracions d’inici del procés suspeses pel règim madrileny (¿per qui, pel Govern, inexistent a hores d’ara, o pels Tribunals, del tot deslegitimats?) i assembles estrambòtiques en locals antàrtics, etc., i vet ací que al darrer dia, Mas canvia --ai , la supervivència-- i deixa el seu lloc a Carles Puigdemont, originari d’Amer –com se’ns ha dit una vegada i un altra—i batlle de la formosa ciutat de Girona, personatge que de cap manera sortia a les travesses a canvi d’un pla d’estabilitat de legislatura (que inclou el fet que dos diputats de la Cup s’incorporin a les deliberacions de JpelSí de manera que es faci més fluïda la comunicació entre els dos costats) força raonable. (Detall. Ací discrepem de fonts benitencionades, com la del dessús citat professor Cotarelo, que parla d’humiliació a la Cup: de cap de les maneres: la Cup --com explica el vídeo-- tenia com a premissa blindar el procés: i en aquest sentit, si mes no, no s’ha apartat ni en una coma del text original).

Quedaran en l’anècdota les bravates de l’estil “Hem enviat el pujolisme i Mas a la paperera de la història” (la CUP ha donat compliment al mandat de l'assemblea de Sabadell, ni Mas ni març, i hem enviat Artur Mas a la paperera de la història, com també ho hem fet amb Rigau, Felip Puig i el pujolisme, Benet Salellas, 12 de gener de 2016), l’abstenció de dos cupaires de segona categoria i, potser no tant, el fet que pleguessin Antonio Baños --encara hi ha persones honestes que volen participar de la política, esclar--, Julià de Jòdar, l’escriptor elegant partidari del pacte des del primer moment i Josep Manuel Busqueta, una altra persona honrada.

A tot això l’honorabilitat de Mas queda immaculada: el pas al costat el deixa (Ramón Cotarelo dixit) “president in pectore”. El nou president procedeix d’Amer i de la batllia de Girona, on va succeir la interminable etapa Psc de la família Nadal-Guardans: ha estat dit que la circumscripció de Girona (sí, encara regeix la ignominiosa llei electoral espanyola que parteix el país en províncies) ha estat on JuntspelSí ha aconseguit mes vots: innegable: tant com que el número 1 era Lluís Llach i que Puigdemont era el tercer. Això no obstant, a partir d’ara i besllumant el panorama, com deia el poeta tot està per fer i tot és possible.

De ben segur que el camí cap a la indepèndencia està ple de revolts, desnivells, sotracs desprevinguts i senders costeruts. Caldrà empenta, imaginació i instint de supervivència. I sobretot, esperança.

Dolça de Provença @dolca_provenca1 va néixer a Quart (Gironès) al segle XX. Va començar estudis relacionats en Política i en Llengua i Literatura. El 2005 es va traslladar a Londres i el 2010 va tornar al país ampliant estudis (Mitjans de comunicació) i començant una intensa i combativa obra literària.