Homo catalanensis

Potser caldria recapitular, a 2016, sobre l’ésser i l’essència de la catalanitat, per tal de definir més concretament l’objecte de l’acció política desfermada en aquest racó nordoriental de la península Ibèrica, com a part activa i motriu de la cultura occidental al sud d’Europa, i per poder valorar la força i la feblesa d’aquest grup poc compacte d’homínids constructors de castells: els catalans.

Deixem, d’entrada, palesos els nostres dubtes sobre l’evolució humana, sobre la divisió específica de les diferents etapes del procés hominitzador, i prenguem el resultat actual com una amalgama de diverses aportacions històriques amb similitud genètica més o menys general, estàndard, que ha anat creant formes d’adaptació concretes per tot el planeta, amb particularitats que són perceptibles a simple vista.

I malgrat això, es pot comprovar que aquestes maneres de ser i de fer es transmeten molt més per l’engranatge cultural que no pas pels instints innats o racials, per la qual cosa hom pot afirmar que, pam més pam menys, tota l’heterogènia espècie humana disposa del mateix –o similar– aparell d’adaptació al medi basat en l’habilitat manual i la capacitat intel·lectual per aprendre.

L’home, que és com una màquina de computar dades i cercar solucions, interactua i treballa enxarxat amb altres homes, amb altres cervells, sense els quals un funcionament robinsonià fóra gairebé inimaginable. Com a entitat solitària, l’ésser humà no es desenvoluparia perquè cap instrument pensant o de càlcul no funciona sense programes, sense llenguatge, sense una lògica que marqui les premisses i les finalitats.

Així és com apareixen les “cultures”, formes d’encaix amb el medi, però també models i sistemes que tendeixen a l’explicació del tot, fins d’allò inexplicable, que és molt en les societats menys científiques, i també d’allò inefable, inabastable a les limitades capacitats humanes. Les cultures humanes tendeixen a potenciar els recursos lògics per crear tecnologia i ciència que permetin un millor domini del medi material, però, alhora, cerquen en els símbols i en les paraules el consol de la ment, feta de terra i de cel, d’una humanitat massa humana i de la grandesa, la bondat i la potència que s’atribueix a les regions de la divinitat.

I al bell mig d’això, què som els catalans?

Es pot parlar d’un ésser històric català? Segurament que sí, però ccom a addicció de parts fonent-se en un gresol comú, propi, però divers, amb la llengua i les rondalles, el dret i el costum, la tradició i les aportacions contínues, en fi, amb una cultura i la realitat del present com a resultat, incert i fràgil, a causa de les forces que han actuat i actuen en sentit oposat al del poble que es pot considerar català, amalgamat amb aliatges pervinguts que avui poden frenar més que precipitar, per excés de saturació.

Durant els anys setanta del segle passat va fer fortuna –però no furor– aquella expressió “és català qui viu i treballa a Catalunya”, definició generosa, ecumènica, integradora, que aigualia l’element bàsic del catalanisme per posar dins del mateix sac els molt diversos, heterogenis i, sovint, antitètics integrants d’un nou país que havia de pair un allau migratori desbordat en pocs anys. Botxins i víctimes, autòctons i nouvinguts, jornalers escàpols de l’Espanya feudal dels senyoritos, on sobraven centenars de braços a cada tractor comprat, denigradors de la burgesia catalana que ells eren incapaços d’imitar, teledirigits a través de rajos catòdics per mantenir la inadaptació dels nouvinguts. Arrels hispàniques prestes a fer metàstasi en una terra d’acollida mai prou entesa, mai prou estimada, malgrat la immersió, TV3 i unes dècades de desenvolupament i benestar mai conegudes. Senyoritos, socialistes i govern central se n’han cuidat prou. Malgrat l’esforç individual de molts per ser catalans del tot, i no solament per definició genèrica. Catalans i moltes coses més, si cal, però catalans. Tanmateix, la radiografia social catalana demostra que la barreja, amb calculada sobredosis, a dia d’avui, és lluny de poder ser ben digerida. Perquè, si de cas, l’ésser català té, hores d’ara, al menys, cinc fractures, que és allò que sempre ha buscat l’enemic espanyol, perquè la nostra divisió és la seva victòria... de moment.Les diferents parts queden unides a l’ésser català en funció de l’afectivitat i de la implicació amb una cultura comuna, que si no es coneix, no s’estima, i que si no se l’acreix, entra en risc –molt real– d’esdevenir una cultura morta.

El grup més nombrós de catalans és el dels catalans “a mitges”, que fan servir la seva llengua regularment excepte quan entren en contacte amb gent castellana, fins i tot si aquests porten aquí més de mitja vida o en són nats, però que s’han acomodat a no gastar ni gota la llengua local. Gent addicta a la 1, la 2, la 4, la 5, la 6, i que pensen que la catalana és cultura menor, potser ja han llegit Falcones i la seva "Catedral del mar" en llengua original: castellana. Impermeables, amb una còmoda cultureta, ambdós grups són l’ideal del “català” de la Transició: renúncia deferent i imposició amable. Després hi ha el “català” de calçotada, més ferreny, més fiable, addicte a TV3, al 33 i altres canals llemosins. Llegeixen l’Ara, però no es poden desenganxar del tot de La Vanguàrdia (massa anys de dependència). Intueixen, pel fet d’haver llegit algun article amb fonament, que entre les parets romàniques i gòtiques un dia hi hagué pintures i figures, i milions de catalans que s’han cuidat de mantenir encès el foc de l’ésser col·lectiu després de cada escomesa castellana i/o francesa. Han viatjat i han vist món, però sempre tenen una sensació d’incerta veritat quan tornen al Born. Saben que, com a casa, enlloc. Tenen un ensenyament bàsic en les coses del país, més per experiència que no pas per estudi, i pensen que cal seguir endavant amb la via democràtica per mirar de despenjar-se la llufa espanyola... però és que el cavall de Troia va com el metro de Tòquio en hora punta. Ells, fonamentalment, s’estimen el país per raons pràctiques, gàstriques, però també essencials: són catalans, primer de tot. I al final trobem els dos sectors minoritaris, els essencialistes, els irreductibles, aquells que es tustarien la carcanada si no fos, en un cas, per motius espirituals/estratègics (“no mataràs i no atonyinaràs l’invasor, paciència”) i en l’altre per falta de consignes violentes, perquè solament actuen en hordes, quan la victòria és segura i hi ha impunitat. Els uns, són aquells catalans que tenen la consciència saturada d’agressions i escarnis. No els reca ser qualificats com a nacionalistes, perquè el concepte “nacionalista català” és net de tota infàmia, pel fet d’haver-se desenvolupat sempre en el terreny de la civilitat, la democràcia i, sovint, en la clandestinitat al propi país. No és un grup nombrós, segons les darreres enquestes electorals, i s’estén per la Catalunya menys influïda per la “globalització” panhispànica. S’interessa per les coses pròpies tan o més que per les alienes, que mira d’estudiar i escampar a través dels seus mitjans d’influència, i va fent forat en la mentalitat dels catalans més endarrerits. El darrer grup, aquell que actua com a colonitzador a consciència, o per ignorància inercial, és format per elements enviats (o arribats) a mantenir la darrera joia de la corona hispanocastellana. Es prodiga amb violència verbal i fatxenderia, els seus esforços s’adrecen a destrossar la imatge dels líders locals, seguint la tàctica, ja secular, d’escapçar i denigrar les elits de l’enemic, tot atiant el populisme pseudorevolucionari per tal que la classe empresarial –motor econòmic, cultural i civilitzador– torni a cercar l’empar de la força estatal. Els podeu trobar tant encorbatats com vestits d’estrafolaris. Aquesta metodologia ha funcionat en altres moments: el lerrouxisme (contra la Lliga), l’anarquisme (contra la Mancomunitat i la República) i el marxisme (per frenar el catalanisme de la Transició). La massa crítica mai no els ha faltat en una Catalunya (reduïda a Barcelona i el seu cercle metropolità) industrial i proletària, amb bosses senceres d’emigració, barris que han eixoplugat els fugitius de l’Espanya dels cacics, feudal i reaccionària a tot avenç social i polític. Mà d’obra a la recerca d’una prosperitat material somiada com objectiu essencial, impermeable a la influència del catalanisme civilitzador gràcies a la feina refractària dels líders marxistes del socialisme i el comunisme locals, procedents d’una classe mitjana funcionarial amb afany de substitució dels grans capitans de la indústria. Grans àrees, densament poblades de persones amb dret a vot, lligades a un país i una cosmovisió que els va fer marxar de casa seva i que els manté segrestats mentalment via TDT.

I aquest és el retret expressionista de l’homo catalanensis contemporani. Esquarterat, ranquejant, lligat a una estaca per lleis inquisitorials, blasmat, traït, però amb una mala salut de ferro. Una mena de Gullivert que es comença a remoure tot i que es pensava que era “atado y bien atado”, mentre els lil·liputencs s’esveren i amenacen.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez s'autodefineix com a xarnego il·lustrat, com ho ha estat qualsevol català decent des dels temps del comte Berà, és a dir, visigot, jueu, un xic moro i totalment cristià, és a dir, eclèctic dins la unitat, divers, poètic i historiador. Ha treballat molt i va pagar-se la carrera freqüentant la fàbrica i transportant missatges en una Variant, meravella de la Derbi a qui molts de la seva generació deuen no haver deixat la joventut als bars. Ha escrit molt i cobrat poc. I es vanta que pot influir moltíssim en el teu cervell sense que tu te n'adonis. Negar-li les raons ja és haver-les escoltat. Hauria d'haver estat esportista o artista, però hi havia un país fet un nyap en mans de desaprensius i ara treballa per endreçar-lo. Ell i uns pocs milions més. Catalanista a matar, també li agraden altres llocs del món, però amb bitllet d'anada i tornada. Els motius són obvis: viatgeu pel petit triangle, parleu amb la gent i veureu que això és un cau d'amor i de suor: la feinada que ens costa mantenir el cap amunt i la dignitat immaculada.