Més enllà del mal

Hi ha persones-veritat que són fetes més d’esperit que no pas de cos, i viuen escampant llum al quadrat. Sovint viuen més enllà de la realitat, i els són aliens els càlculs de la física convencional. Ànimes levítiques, estableixen relacions casuals amb el món, tot saltant dins la solfa dels acords del moment, el seu interval vital del silenci etern.

I són veritat del tot, i elles no ho saben. Per això són peces especials, com fetes a mida d’un espai inexistent, il·lusori. Perquè aquest món humà no coneix veritats, per això inventa i transforma, un cop desterrada tota esperança de superar la raó i la matèria.

La veritat en persona és abocada a la mort i a la follia, a arrencar del seu ésser tota esperança mística i sensació inexistencial: cal que la baixesa reptiliana esdevingui el motor de la psique en benefici de la igualtat i l’estabilitat moral de la multitud sargantanesca. Oblidem que som un amb el tot, i que som fets de llum, i que, en tot cor, en tota ment, hi viu la flama, hi viu la flama de la veritat. Fins en els criminals. Fins en el cor despolaritzat dels orats.

Però la persona-veritat no és freqüent, o no sempre es fa present. O no a tothom. O molt poques vegades té l’oportunitat de transmetre’s a través dels sentits translúcids. I, ben sovint, el subjecte encegat escèptic és incapaç de mirar amb els ulls nets. Cal una sintonia que tan sols s’aconsegueix amb amor i respecte, dues actituds tan escasses al món dels homes com abastament fingides.

I quan els sentits queden tocats per les veritat etèries, indemostrables, l’esperit que rep sap que ha xocat amb el nus de l’ésser. I si és capaç de mantenir una actitud essencial, dins la bondat i la bellesa, el trànsit vital es pot veure afavorit en la delectació del bo i l’acompanyament del dolor.

La veritat i la perfecció hi són, al món, i no pas en l’imaginari platònic, sinó en la pràctica humana de la sinceritat, la generositat, l’amor propi i la grandesa d’esperit. A l’abast de tothom entrenat en el fluir de les seves deus d’aigua viva.

Fèlix Villagrasa va néixer el 1964, fill de mecànic i obrera industrial. Estudis primaris en una acadèmia de barri perquè el públic era una porqueria per a pobres. Institut Jaume Balmes, amb alguna gent normal i molts fills de falangistes. Historiador, féu el servei militar a València: primers intercanvis d'opinió amb franquistes de debò. A Barcelona van continuar els debats amb anticatalans de diversa mena, a la recerca d'una globalitat no genocida. El 1998 inicia la tesi sobre Llorens i Barba cultura i política a la Catalunya del XIX (que llegeix el 2006). Primeres publicacions de llibres i articles. El 2007 es va traslladar al Penedès, on treballa, viu i publica coses com Els generals del 36 (2014) i Mancomunitat i ciència (Afers), acabat de publicar.