Sobre la violència masclista (¿?)

El passat 25 de novembre es va celebrar el dia contra la violència masclista, amb multitud d’actes i manifestos per condemnar aquest virus que ens envolta. El tema ha generat debats, tertúlies, polèmiques, reflexions… i no caldria fer-se’n ressò de totes. Sí que m’agradaria, però, afegir un matís a la qüestió. Un aspecte postiu que he trobat a faltar en d’altres ocasions és l’ampliació del terme: ja no es tracta de violència domèstica, de la del marit cap a la muller, no; estem parlant de totes les mostres de violència: la dels comentaris pel carrer, la que eduquen els pares als fills, la que es viu a la feina, a l’escola… Però fa un temps vaig veure el següent vídeo corrent per la xarxa:

que em va fer rumiar.

En el vídeo, una parella d’actors simulen una parella que disctueix amb càmeres amagades. En el moment en què l’home es torna agressiu i actua violentament contra la dona, la gent de seguida hi intervé, i atura la discusió. Però quan es dóna la mateixa situació a la inversa, la violència sobre l’home causa rialles al voltant de la parella, i la noia acaba agredint la seva parella sense que ningú hi intervingui. La conclusió (i títol) del vídeo és: la violència és violència.

Sense voler treure la importància que tenen les dones víctimes de la violència masclista, cal, per a curar aquesta malaltia, aprendre a actuar contra l’agressió, vingui de l’home o de la dona. I és que la profunda creença que la violència exercida sobre els homes és motiu de burla o de menysteniment la tenim ben arrelada; com a exemple, la quantitat d’escenes de parella a la pantalla en les quals, per a mostrar la indignació, el personatge masculí s’enduu una plantufada a la cara. Si bé aquesta no és la violència que esdevé en víctimes mortals, sí que forma part de tot el sistema contra el qual estem lluitant.

Per a curar-nos tots plegats del virus de la violència masclista, cal entendre que no hem d’admetre cap tipus de violència en les nostres relacions. Ni admetre-la, ni tolerar-la, i lluitar tots i cadascun de nosaltres contra això. La base és la mateixa: som persones i, per a tractar-nos entre tots com a tals, cal evitar els comportaments i les actituds que ens discriminen.

Carol Martínez Gomila

Carol Martínez Gomila estudia Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona.