Màquina política

Una consigna dels bons mecànics (avui anomenats genèricament “tècnics”) és la de fer servir en cada cas les eines adients a l’operació necessària, i si no en disposen, saber-les fabricar. El summum de la mecànica aplicada a la física del metall és el fresador/ajustador/matricer, capaç de tallar, encaixar i donar forma a les peces en els processos creatius, tot aconseguint nous instruments, i multiplicant la capacitat de producció. Aplicant a la indústria aquests principis, l’home occidental ha aconseguit fabricar i posar a l’abast de gairebé tothom objectes com cotxes, rellotges, sabates, roba, ordinadors, telèfons, xapes de cervesa i les cadires de les aules universitàries, entre altres milers de meravelles.

Per contra, la mecànica destralera redueix llur caixa d’eines a una clau anglesa, un martell i un rotlle de cinta aïllant. Així, crea els seus nyaps i trencadisses tot colpejant, desllorigant i apedaçant allò que havia estat prèviament fabricat.

En el terreny de la cultura política passa una cosa semblant. Hi ha gent que ha dedicat la vida a formar-se en aquesta ciència que, correctament, no ensenya cap facultat, perquè està constituïda per un munt de coneixements, entre els quals destaquen el dret, l’economia, les relacions internacionals, la psicologia especial i la de masses, l’historial de cada subjecte o nació, el funcionament de sistemes en abstracte, en concret, i grans dosis de comunicació per convèncer de les decisions adoptades.

D’altra banda, sobre tot a Espanya i altres països deficientment desenvolupats políticament, hi ha moltes persones que s’hi veuen amb cor a l’hora de ficar-se en el servei polític, a base de seguir consignes, fagocitant de forma acrítica les veritats del taxista que cal esbombar, i exerceixen de malalties oportunistes en el cos social atacat per crisis creades per gent com ells, timoners cecs de naus extraviades; ments poc avesades al coneixement i massa a la disputa telecinquesca, dogmàtica, sense aportar absolutament res. Espàrtacs d’una guerra servil que pesquen en el riu d’una fam que no han conegut, s’uneixen a altres “savis” que, com ells, avalen una nova “antes roja que rota”. La mecànica del manifest conductista. Quanta entropia caldrà descartar encara per centrar els objectius comuns?

De moment tenim la capital d’un país, i la governabilitat de la nació, en mans d’uns ferrers molt poc experimentats, tot gràcies al populisme assembleari anticapitalista, contrari al partit que ha anat guanyat totes i cadascuna de les eleccions d’ençà 1980. Els sap greu que els recordin aquesta dada democràtica. Tanmateix, tenir la majoria no significa tenir la raó ni representar la justícia, però al menys és l’indicador d’allò que vol molta gent. És ben insensat posar una barricada a l’expressió de la voluntat popular. Això abans es feia contra l’autoritarisme i contra la raó de la força, però ara, ells, ho apliquen contra el decret de les urnes, constituint llurs minories en cors d’il·luminats que volen mostrar el camí al jovent “alienat”. Perquè les masses solament són dignes quan els segueixen a ells. Caram, massa vist, massa viscut, més brou agre d’allò que a Europa ha fracassat fa dècades, ni que ara es tracti de la conducció slowrevolucionària del “proletariat conscient”. No vindran idees millors ni d’Àsia ni d’Iberoamèrica, podeu estar-ne segurs. La metodologia obstruccionista denota una voluntat d’intervenció revengista, obtusa, gens operativa, mancada de cap voluntat més enllà que la de posar els peus damunt la taula d’un despatx oficial en nom “dels pobres” (experiència, novament, ja viscuda personalment). Així no hi haurà forma de confeccionar cap enginyer apte, perquè per això calen bons mestres, no pas venedors de motos gripades, i un gran esforç, cosa que la majoria d’aquests picaferros és incapaç de fer, perquè està demostrat que el cànnabis perjudica la capacitat intel·lectual i no acreix l’espiritual, més aviat, l’anul·la.

Estem d’acord que la partitocràcia, sense regles ni controls, pot ser ben dolenta, és prou demostrat, i que en molts casos no filtra ni projecta els millors candidats a representants, sinó, simplement, presentadors d’un programa i prou. Però a Catalunya n’hem tingut alguns, i de bons, fets per pura selecció natural, malgrat l’afany d’anorrear tot allò que fos bo per potenciar l’autogovern total. La certesa d’això és que, a aquestes alçades de la representació, el neofranquisme espanyol malda per empresonar –i no pot– els líders del catalanisme moderat… però és igual, la sospita plana sobre tots ells, i la vox populi està tan convençuda que no pot entendre com no són hores d’ara a la presó o inhabilitats. Ells, els polidors d’eines específiques, d’immersió i creació d’estructures prohibides. En canvi, els del garrot i les samarretes d’home-anunci poden ben dormir tranquils, i si no, canutet i a somiar desfilades geomètriques.

El moviment assembleari, que prové de les organitzacions mutuals, cooperatives, sindicats d’ofici d’arrel gremial i multitud d’entitats culturals com els ateneus, i recreatives com els clubs esportius, ha servit –en portar-ho al sector polític– de nou viver i proliferació per a les velles consignes utòpiques que van crear les hecatombes del segle XX. Si no teniu feina, o és precària, és més fàcil creure en solucions simples i presentades com factibles. Ens ha passat a tots. O gairebé. Si cerqueu culpables, com és que no es presenten els vostres a les eleccions a les corts espanyoles? tindrien per companys els autèntics responsables del desgavell estatal. Si es volen carregar la maquinària catalana, pel pes que puguin tenir els “burgesos”, potser sí que al final tindrem que anar tots a Madrid, perquè, aquí, no hi haurà ni per pagar els conserges. I si us voleu sentir més segurs del vostre futur, en aquests moments de ressaca general, potser que milloreu la vostra formació i promogueu un esperit de llibertat més factible que les truites somiades pels llibertaris, per tal que podeu, si teniu sort i encert, evitar el treball assalariat o funcionaritzat.

És clar que és més còmode viure d’un salari, però això no ho pot garantir cap sistema econòmic basat en la producció, en la venda i en la llibertat d’acció de la gent. Cal aprofitar les ocasions i tenir ganes de fer coses per un mateix, sense amos, encarregats o comissaris polítics. Fixeu-vos com fan molts dels vostres admirats emigrants: ells sí i nosaltres no? Qüestió de voluntat i de cultura. Allà on l’estat ha volgut nacionalitzar completament l’economia, és prou sabut que la cosa no rutlla, i acaba sent motiu d’empobriment. Hem de copiar sistemes fracassats? Hem d’anar cap a l’obesitat mòrbida d’una administració antiliberal? Potser que l’estat es cuidi del que cal, de la millor forma possible, facilitant-li els recursos, cosa que no ha tingut Catalunya en els darrers anys, i encara prou que ens en sortim, malgrat el cinisme difamatori i fatxenda de l’extemisme tou i estupefaent que sofrim amb aquestes noves sectes de tocatimbals. Falç i el martell, si mai han hagut de tocar cap dels dos!!!. El marxisme, l’anarquisme i altres opcions totalitzadores, idealistes, heguelianes, provenen de cultures despòtiques i amb cap arrelament en la realitat contemporània. I són ben cosines germanes de les opcions nazifeixistes per condicions i per mètodes, malgrat que aquesta afirmació científica pugui obrir les venes d’alguns adoctrinats.

Solament es pot salvar l’esforç d’encadellar liberalisme i socialdemocràcia, proposat per Bernstein a Alemanya i per Kerenski a la Rússia que va anar, el 1917, del foc a les brases. Aquest projecte, que seria l’adoptat per l’Europa occidental després de 1945, solament es demostra eficaç en països on els polítics triats siguin honestos, i on la identificació dels ciutadans amb l’estat sigui majoritària i sincera. Això depèn, és clar, del PIB d’honradesa a l’abast, segons els motllos i models afaiçonats, i no tant d’un sistema més o menys perfectible, al qual sempre cal fer un manteniment necessari i recanviar les peces quan és precís (no abans). Però, per damunt de tot, allò que cal és la llibertat col·lectiva escaient per tal de no haver de dependre de cremaferros barroers foravinguts o autòctons. Si no som amos del giny sistèmic, res no podrem fer. Allò que ens cal urgentment és deixar de fugir d’estudi i aparcar l’erudició de taverna o les consignes apreses de funcionaris acomodats que no tenen cap pressa per canviar d’estat; perquè, a ells, vivint aixoplugats, els ponen ous cada mes, puntuals. Són la part “marxiana” de l’assumpte, més enllà de la naturalesa humana d’aquells que viuen a la intempèrie, fets de carn, de sentiments i d’esperances, i que centren el seu futur en el canvi que necessita el país, si és que pensem seriosament que podem ser alguna cosa millor. Cal una reforma total de la màquina, però s’ha de posar en bones mans. Potser tots hauríem d’estudiar a fons la delicada mecànica del nostre univers particular.

Fèlix Villagrasa

Nat a Barcelona el 1964, fill de mecànic i obrera industrial. Estudis primaris en una acadèmia de barri perquè el públic era una porqueria per a pobres. Institut Jaume Balmes, amb alguna gent normal i molts fills de falangistes. Historiador, féu el servei militar a València: primers intercanvis d'opinió amb franquistes de debò. A Barcelona van continuar els debats amb anticatalans de diversa mena, a la recerca d'una globalitat no genocida. El 1998 inicia la tesi sobre Llorens i Barba cultura i política a la Catalunya del XIX (que llegeix el 2006). Primeres publicacions de llibres i articles. El 2007 es va traslladar al Penedès, on treballa, viu i publica coses com "Els generals del 36" (2014) i, en preparació, "Mancomunitat i ciència" (Afers).

#Indepèndencai #FèlixVillagrasa #Historiador #elmomentpolític #Bernstein #Kerenski #socialdemocràcia