Buscar

A la recerca de l'artefacte perfecte

David Mallol F
19 nov 2015
3 Min. de lectura

https://38.media.tumblr.com/a2cfa476c3c2e4712234e169a7879b0a/tumblr_np1kozE3iu1rnjby6o1_500.gif

(Cliqueu-hi damunt)

Vet ací un dibuix d’un cos que cerca la perfecció: es basa en les vísceres més necessàries i que fem treballar incessantment:

1. El cor: és l’òrgan que serveix per impulsar sang a tots el cos. Sense, cor, moriríem. S’han fet avenços i avui podem transplantar cors de persones que hagin mort fa poc i fins i tot hi ha cors mecànics que poden fer de pont entre la defunció del cor vell i l’arribada del cor nou.

El cor té una forma curiosa,

plena de cavitats i membranes i no és gaire elegant. Però en la cultura popular l’hem redibuixat així:

I avui el trobem fins i tot en la crema dels cafès amb llet que ens serveixen els cambrers estilosos.

En realitat, el cor és la metàfora dels sentiments: quan ens enamorem dibuixem cors i l’amor té el símbol de la rosa (vermella, ep!) i del cor. Per aquesta raó, en el nostre dibuix, s’expandeix i es comprimeix amb tanta vehemència: no per fer arribar la sang arreu sinó pel desig que tot hom sent a tothora i a tot arreu.

2. El pulmó: de fet, els pulmons. Per bé que en el dibuix només en surt un, en realitat en tenim dos: una a cada banda del cor ocupen un espai força considerable del cos, el tòrax, protegits pel les costelles. La funció dels pulmons és enviar oxigen a la sang per netejar-la i que el cos pugui continuar treballant.

El relacionem amb l’esforç, tenim bon pulmons vol dir que aguantem molta feina o que som uns atletes extraordinaris.

3. L’estómac: forma part de l’aparell digestiu i serveix per recollir l’aliment i convertir-lo en força per viure (i per secretar el que no ens cal i expulsar-lo). L’estómac encara és més gros, uns 25 cm i té forma de J.

A l’estómac hi resideixen els nervis: quan estem angoixats sentim mal de panxa i no fem bé la digestió. La moderna ciència alternativa troba totes les nostres malures en les femtes que procedexien de l’estómac i van fora a través del cul.

Però l’estómac és el territori de les papallones: sembla que fou Julio Cortázar qui ho va establir de forma definitiva (però ja venia d’abans i sembla un fenòmen intercultural). Tenir papallones a l’estómac és sentir aquella emoció tan especial, que també pot ser que la sentin els actors abans de l’estrena però que més en general fa referència a l’estat de l’enamorament. De vegades hom ha llegit que si les papallones a l’estómac són el símbol de l’amor, les vespes en el cervell són les de la rancúnia.

No tenim clar quina sensació hauria de ser sentir papallones a la panxa, acostumats com estem, en les ciutats, a relacionar papallones amb uns insectes foscos i més aviat sinistres. En la iconografia popular, tanmateix, encara son bestioletes d’ales acolorides que ens remeten a la primavera, l’amor, etc.

4. Les absències: el cos perfecte no és perfecte si només en veiem una part. I en el nostre dibuix hi ha més absències que presències. En destaquem:

1. Les extremitats: no són les parts més belles ni ens recorden cap experiència excelsa però és difícil enamorar a ningú sense cames que permetin atansar-se a la persona estimada o braços per enllaçar-la dolçament per la cintura;

2. El sexe: el nostre cos perfecte ha nascut asexuat, jatsia perquè el dibuixant ha pensat que el sexe era una cosa massa material o perquè no ha volgut identificar si el cos era d’home, dona, o qualsevol ésser que hi circuli en l’entremig. I

3: El cervell: sense cervell no hi ha sexe, no hi ha cor, no hi ha pulmons i no hi ha estómac per aixoplugar papallones. Sense cervell el cos deixa d’ésser humà, en cas que pugui viure. Aquest atapeït feix de neurones i circuits elèctrics (que hi ha qui ha volgut trobar semblança a les nous), és al cap i a al fi, la culminació del cos perfecte.