El feixisme d'esquerres
- per Fèlix Villagrasa
- 15 nov 2015
- 7 Min. de lectura
Hores d’ara, qualsevol estudiant de secundària hauria de saber que els moviments totalitaris del segle XX, de tendència leninista, mussoliniana o hitleriana, provenen, tots, de la literatura obrerista nascuda durant el segle XIX, inspirada per la industrialització, el creixement urbà, i defensores de l’establiment de dictadures a través de l’acció directa –violenta– contra el poder capitalista... que estava afavorint el creixement demogràfic general.
Més o menys fonamentats en el marxisme, el cert és que Mussolini (procedent del Partit Socialista Italià) i Hitler (que liderà el Partit Obrer Alemany) van aplicar les seves fórmules despòtiques apel·lant a la classe treballadora, al “poble”, com a fonament de la nació, tot prometent solucionar les seves mancances des del control absolut de l’Estat. I el poble, en bona mesura, s’abandonà a l’aventura totalitària, heroica, imperial, gloriosa, que acabà en el desastre. Ambdós, Mussolini i Hitler, eren fills eixerits del poble. Lenin, Trotski, Stalin, i altres dirigents que imposaren la dictadura dels soviets tenien un origen molt més benestant, i van aconseguir implantar llurs artefactes socialistes descartant la via de la democràcia parlamentària menystenint-la per burgesa, per tal de formar una nova aristocràcia a través de la religió de Marx i la seva estratègia de dictadura “popular”.
Com a resultat de la guerra civil espanyola, el moviment obrer local quedà desballestat. Abans, el marxisme havia tingut alguna incidència, a partir del 18 de juliol, de la mà del PSOE i de Largo Caballero, el “Lenin espanyol”, i sobre tot del Dr. Negrín, que ballava allò que tocava Stalin. Negrín i la seva cort de funcionaris, instal·lats a Barcelona, van marginar el govern de la Generalitat, tot provocant no pocs enfrontaments amb la població autòctona, a qui acusaven de poc braó en la lluita. Una de tantes injúries anticatalanes del nacionalisme espanyol, d’un o altre signe. Un nacionalisme comunista disfressat d’internacionalisme, que no hagués dubtat a establir el seu mètode de partit únic, d’elits i nomenclatures regides pel pensament únic i persecució inquisitorial violenta contra qualsevol dissidència, com han fet i fan allà on s’hi han implantat. És a dir, si se’m permet: feixisme d’esquerres. O si es prefereix: dictadura de l’home (i la dona) nou (i nova). O de rius de sang en nom del progrés i la raó.
Solament els desinformats poden confondre “esquerra” i “democràcia”, perquè la metodologia esquerrana i republicana va néixer insurreccional (llevat dels socialdemòcrates de la Segona Internacional). La paraula “revolució” ha causat i causa furor, exercida a través de l’atac i la “propaganda pel fet” contra el punts clau del poder establert, en els seus projectes emancipadors. A Espanya fou un petit general de la burgesa Reus, Joan Prim, qui va promoure la primera constitució democràtica (1869) de sufragi universal masculí. I el van matar, per això i per haver fet fugir els borbons.
Els moviments obrers catalans van promoure les societats de suports mutus (mutualitats), els sindicats (d’origen gremial) i les cooperatives de consum. El sindicalisme català, que va produir joies com el CADCI, avui han quedat junyits al pesant carro dels sindicats funcionaritzats. I el cooperativisme és un recurs retòric, èpic, que els nostres aprenents de revolucionaris utilitzen, però que són incapaços de fomentar. Podrien anar a prendre lliçó dels nostres pagesos, on les seves petites i mitjanes propietats queden assegurades pel fet de controlar la producció agrària a través d’aquestes empreses comunals.
L’obrerisme català, d’arrel molt més cristiana que socialista, va ser penetrat, des de finals del segle XIX, per l’activisme àcrata fins a crear la CNT el 1910, i es va anar fent més reivindicatiu, articulat i, progressivament, més dependent ideològicament de l’exterior, creant un sentiment nacional espanyol a través de la solidaritat de classe i de la consigna reiterada de lluitar contra la burgesia... catalana, que havia facilitat el creixement industrial i urbà en un país eminentment agrari. L’anarquisme català serà un factor de desestabilització per a la democràcia republicana, i també per a la nova Generalitat. Els conflictes reiterats restaran credibilitat a les noves institucions, i un cop iniciada la guerra, l’actuació dels elements revolucionaris més o menys incontrolats faran que el catalanisme conservador hagi d’actuar a la contra per salvar la vida i els bens. Novament, feixisme d’esquerres, la política del terror per arribar enlloc.
La democràcia, arraconada i gairebé vençuda a Europa, era una altra cosa molt diferent. Burgesos liberals, filantrops, obrers determinats a superar el seu horitzó, un sistema de promoció i millora en funció de la preparació, dels mèrits, del treball amb sentit. La salvaguarda de les llibertats individuals i, per damunt de tot, la igualtat de drets per a tothom i el respecte a la voluntat de les majories (que pot variar d’un procés electoral a un altre). Una cosa molt diferent d’allò que defensen els feixistes, també els feixistes arrenglerats sota la coartada obrera.
A mesura que a Catalunya s’han anat consolidant els serveis socials essencials com l’ensenyament públic, la sanitat de tots, els subsidis diversos i l’assumpció de més i més papers per part de l’administració, els motius de dissidència radical han minvat. Tanmateix, la darrera crisi econòmica, d’epicentre endogen, causada per uns quants anys de mala política econòmica, acompanyada d’una campanya general de rapinya i corrupció durant els temps daurats de la construcció, ha tornat a posar en circulació tota mena de material propagandístic, basat en les dites, les consignes i les sospites esventades cap als cervells dels televisionaris, i han configurat, de nou, la “consciència de classe obrera”, espècie que fa només sis anys semblava del tot extingida. Avui, els damnats de la crisi, responsables o no de la seva situació (molts que avui reivindiquen, fa un temps “negociaven” crèdits), són els principals destinataris de les velles receptes del marxobakuninisme tunejat, un beuratge de molt mal pair, però de coloraines encara prou atractives per a incauts i cínics de diverses menes.
A casa nostra, l’oportunisme ha fet de les CUP i Podemos (presentat amb diverses fórmules) l’adminícul de l’estatalisme totalitzador a través de bones dosis de demagògia (que vol dir engalipar la gent amb solucions que se saben errònies). De la falta de recursos públics, a causa de l’escanyament exercit contra la nostra autonomia, n’han obtingut un remei universal per blasmar del darrer govern català: les retallades. Es llencen consignes poca-soltes i es recullen vots acrítics del jovent (i no tant) desencantat, que pateix pel seu futur, savis de tot amb vint-i-escaig anys, que mai no votarien un candidat “de dretes”, malgrat que això impliqui votar uns protofeixistes autoanomenats “d’esquerres”. Gent de tendència totalitària, amb formes mel·líflues, flonges, disposada a aprofitar la llibertat d’una democràcia “burgesa” de què blasmen (induïts pels seus herois caribenys) per bloquejar la voluntat majoritària dels catalans i demostrar la intransigència ideològica que trafiquen (al final, és la seva única estratègia) en una acció d’assetjament tan irracional com mesquina. Ells, que són amiguets de presidents que empresonen opositors i de dictadors amb les mans brutes de sang. Ells, que provenen del marxisme induït pel franquisme (Franco fou un gran propagandista del comunisme), i heretat dels seus pares, els esquerranosos, però no massa, del PSC-PSOE.
Artur Mas, al costat d’aitals amics, és molt més normal. I molt més útil al poble català que no pas les inútils assemblees, que solament representen els seus integrants, orientades pel personal més dogmàtic i fal·laç que s’hi presenta. Reunions on es pensen que el món va començar quan ells van néixer i que no tenen en consideració tota la feina feta, des de fa molts anys, per mantenir dret el país, materialment, culturalment i espiritualment. Gent que ignora el tot i que solament pensa en allò que els convé personalment, on es presenten llistes ja elaborades per a l’aprovació de les masses (mai massa massives), on es justifiquen atacs i amenaces a gent que no pensa com ells, on l’infantilisme i la immaduresa es revesteixen d’oratòria, on l’independentisme ha estat, tan sols, l’excipient per administrar un classisme que no és sa, perquè autocondemnar-se a ser sempre dependent o funcionari és un mal que hom no hauria de patir tota la vida. La llibertat costa més, però té els seus premis. Solament cal trencar el cercle viciós i trobar altres sentits a la vida.
Aquestes assemblees dedicades a avortar l’expressió de la voluntat de la majoria (relativa) dels catalans a les urnes esdevenen autèntics “fasci di combattimento” contra el poble. Uniformats amb parracs i pentinats greixosos, els nous ordes del totalitarisme menyspreen un “sistema” que no abandonarien per res del món, agafant el pa i mossegant la mà. El seu discurs és pura farfolla, posat radical i ganes de ser algú a la vida (ja se sap que no existeixes si no surts per la tele). I, en darrer terme, estupidesa i traïció. Proves? Contempleu-los aquests dies. Semblen acabats d’enviar pel ministerio del interior.
Abans de l’arribada a aquest país dels progenitors dels Fernández, els Baños, els Herrera, els Iceta o els Franco, ja hi havia gent que, liberals, carlins, obreristes, republicans, modernistes, noucentistes, surrealistes, o una barreja de tot això i molt més (que és la realitat de la nostra configuració mental i espiritual), el mantenien en funcionament i el fomentaven. Tant va ser així, a través de les seves forces concentrades en el treball i en el pensament (i fins en la fe), que esdevingué prou atractiu per als seus avantpassats, i s’hi van instal·lar, i ells hi varen néixer. Durant aquest temps, els catalans hem anat sobrevivint, fins i tot a l’anarquisme i al feixisme, i a tot allò que ens han engegat des d’Espanya. Tot a base de canviar, de reformar allò que cal, adaptant i incorporant allò que té valor, però provant d’evitar la imposició de tiranies arbitràries, ni que siguin d’esquerres, ni que s’hagin volgut fer passar per catalanistes. Ni amb el braç alçat ni amb el puny enlaire: són el mateix.
Fèlix Villagrasa
Nat a Barcelona el 1964, fill de mecànic i obrera industrial. Estudis primaris en una acadèmia de barri perquè el públic era una porqueria per a pobres. Institut Jaume Balmes, amb alguna gent normal i molts fills de falangistes. Historiador, féu el servei militar a València: primers intercanvis d'opinió amb franquistes de debò. A Barcelona van continuar els debats amb anticatalans de diversa mena, a la recerca d'una globalitat no genocida. El 1998 inicia la tesi sobre Llorens i Barba cultura i política a la Catalunya del XIX (que llegeix el 2006). Primeres publicacions de llibres i articles. El 2007 es va traslladar al Penedès, on treballa, viu i publica coses com "Els generals del 36" (2014) i, en preparació, "Mancomunitat i ciència" (Afers).
Comments