Ideologia versus Realitat

El problema és, segurament, el nostre sistema d’ensenyament de les ciències socials, i la facilitat per encapsular missatges que esdevenen eslògans, amb els quals l’alumne ja pot córrer per bars i facultats sense semblar un talòs, tot i ser-ho. L’adoctrinament des de les aules públiques, i les privades adreçades a una classe mitjana, mitjanament adinerada, és complementat per l’acció letàrgica d’uns medis adreçats a la promoció de la cultura funcionarial, del tot pagat, dedicat a sermonejar el poble més que no pas a investigar, i així es forja una cultura no pas capitalista, no neoliberal, sinó la dels espavilats que s’aprofiten i espolien els ximplets, que es pensen que el sant pare Estat els ho ha de posar tot a la boca pel fet d’haver tingut la xamba de néixer sota aquest cel que pertany, com espai aeri, a la sobirania espanyola.

El problema no és la socialdemocràcia, ni la burocràcia, ni els recursos que cal esmerçar en mantenir-la. No. La utilització de recursos públics per compensar les mancances és de justícia, evita la desesperació humana i genera pau social. Però el creixement desmesurat del sector públic ja sigui per donar serveis, per construir infraestructures (sovint ruïnoses i absurdes, a Espanya) fa que la roda perdi més aire del que ingressa (via impostos i deute), i el vehicle perdi velocitat o acabi per aturar-se. De fet, aquesta és la descripció, superficial, del perills del keynesianisme que s’ha donat en països poc equilibrats com l’estat que ens segresta, però el perill de debò és la cultura que genera: el subsidi, la inèrcia, el refús a l’esforç, la falta d’iniciativa, l’apatia, l’abúlia, la “paguita” i el viure dels ajuts socials i mirar de no fer ni brot.

Bé, aquesta és la imatge que tinc d’una bona part dels joves que conec avui, i no els culpo: són producte d’un temps i d’un model de civilització que encara no ha arribat, aquella en què treballin les màquines i nosaltres ens dedicarem a fer allò que estimem i, potser, a estimar més els altres. Però si aquests temps han d’arribar, bé que haurem d’aprendre i treballar per dissenyar la metodologia, les màquines i els protocols per tal que Xauxa sigui possible. Hi ha tanta feina a fer…

No fa encara sis anys tenia alguns amics aturats que anaven empalmant feines amb períodes de “descans” que els oferia l’INEM. No s’hi mataven, consideraven que sempre seria així, la seva vida, perquè, de feina, no en faltava. I no vivien pas malament. Avui ja no passa igual: un cop cobrada la darrera mesada de la prestació, s’han hagut de posar a treballar, i tant que costa trobar feina, i han passat de l’hedonisme tropical, mimats pel somni socialdemocràtic, a sentir que havien de fer mans i mànigues, reinventar-se, reciclar-se, acabar estudis allà on els havien deixat. I se’ls ha despertat una cosa que no havien tingut mai: la “consciència de classe”. De sobte, em diuen que ells són “el poble”, perquè la paraula “proletari” comunisteja, i implica engendrar prole, ells, que costarà un munt que n’arribin a tenir, de fills, perquè això demana esforç, paciència, constància i molt, molt d’amor.

A aquests amics meus els passa igual que a molts de més joves: s’ha format, amb ells, un nínxol de mercat polític, que dic, un fossar enorme, i els venedors d’ideologia els han refrescat els principis socials apresos segons els quals el ric és una escòria social i el pobre sempre té raó (és el resum de molts llibres d’història). Així, canvies ric per “burgès” o “català”, i “pobre” per “poble” o “immigrant”, i ja tens per fer uns quants partits.

Doncs bé, si hom analitza fredament, amb les dades, de forma experimental, els sistemes que millor funcionen al món, i de què volen formar part milions de persones provinents de sistemes que no rutllen, veiem que estan basats en el binomi inestable entre socialdemocràcia (“lo” públic) i l’activitat de la propietat privada basada en la llibertat de mercat (“lo” privat). I tot i no ser cap sistema perfecte, perquè l’home no fa res perfecte i fins la millor màquina precisa de manteniment i reparacions all llarg del temps, el cert és que aquest binomi ha produït, de moment, el millor dels sistemes possibles… de moment. Potser perquè és summament adaptable a les condicions de la gent i les seves necessitats.

L’esquerra, més o menys marxista, mancada d’alternatives, i exercint solament com a crítica dins el sistema que ens alimenta a tots, ha inventat el concepte “neoliberalisme” que, en boca dels desinformats s’ha convertit en una mena d’insult ideològic, com abans ho era (i encara funciona) la paraula “capitalista”. La injustícia d’aquesta actitud prové de la ignorància que sense el sector privat, la negra meravella del sistema que inventa cotxes, telèfons mòbils, sistemes informàtics, sabatilles esportives llampants, que embotella cerveses barates i fabrica les millors guitarres elèctriques, la cosa no funcionaria en absolut.

Per evitar que un dia poguéssim caure en el paradís maoista que encara alguns defensen, o dins la “democracia” castrista que executa aquells que en fugen, cal compensar la falta d’informació que molts joves pateixen avui dia. És necessari dotar-los de més autoestima, orgull i ambició. No és pitjor un emprenedor que un que cerca feina. No és més innoble, ans al contrari, un que inventa i manté llocs de treball que algú que sempre va a remolc de les iniciatives alienes per poder menjar, i encara, en renega. Un país amb un alt nombre d’empresaris, o de gent amb ganes d’inventar-se la seva feina, és molt més pròsper que aquell la majoria espera que algú altre la posi a treballar. Fins a la Xina ho han vist clar, però solament en l’àmbit econòmic, el polític, ja se sap, queda a les mans dels “dictadors del poble”.

Fèlix Villagrasa

Nascut a Barcelona als anys 60. Llicenciat en Història.

#història #històriacontemporània #socialdemocràcia #neoliberalisme